El germà gran i el petit

A casa som molts germans, jo sóc la darrera. Recordo que quant era petita fer valer la meva opinió, era molt i molt difícil, "el gran es menja al petit". Aquest record torna a estar present i vigent des de fa aproximadament uns 10 anys que és el temps que porto vivint al barri de Les Planes.

Tenir germans grans té molts avantatges, viure on visc també. Envoltada d'arbres i plantes, d'animals diversos, amb molt bona gent al voltant que et fan la convivència fàcil... Però tot es dilueix si aixeques el cap, pares un moment, respires i mires més enllà. Aleshores ets capaç d'observar i adonar-te de l'altra cara de la moneda, "que el petit es menja al gran".

Carrers molts sense asfaltar i amb forats que dificulten i posen en perill poder passejar un dia d'hivern o simplement anar vestida segons el moment laboral requereix perquè has d'agafar un tren i les sabates de taló i les maletes de rodes són inviables, fer-ho és sinònim d'accident sense perill de relliscar i caure; instal·lacions de llum tercermundistes que posen en risc la seguretat de les persones i dels habitatges, malauradament no seria notícia que un pal de la llum ha caigut o un cable ha fet la funció d'un correfoc en caure a terra; transports municipals que els diumenges no circulen així que la gent gran del barri no pot sortir de casa per anar poder a veure els nets, fills que espera amb passió durant tota la setmana.

Molta gent dirà que només hi viuen unes 1300 persones a Les Planes. Aquí hi radica l'error en la paraula "només", doncs tenim els mateixos deures que la resta de ciutadans de Sant Cugat i tinc la impressió que només es tenen en compte els deures.

Seguiré sent tota la vida la germana petita, això no ho puc canviar, però desitjo poder deixar de ser la germana petita de Sant Cugat.