El Jaume Tubau que vaig conèixer

Aquesta setmana l’Ajuntament va fer un homenatge a Jaume Tubau que fa 10 anys va morir essent-ne tinent d’alcalde i quan només en tenia 46. L’acte va ser senzill i intens i, com a molts dels assistents, em va costar contenir l’emoció, i això que em costa exterioritzar els sentiments i no sóc de llàgrima fàcil! Recordar el company i l’amic, sentir les paraules dels fills, la Berta i el Miquel, de la Laura, d’en Ramon Grau i de la Mercè Conesa, em feren reviure molts records compartits amb una persona excepcional, compromesa com pocs amb el seu poble. Qui era en Jaume Tubau, potser us preguntareu els qui no vau conèixer qui dóna nom a les instal·lacions esportives de Coll Favà? Doncs un carnisser de vocació i ofici, jugador del SantCu, un home compromès amb Sant Cugat que com a independent i president de Sant Cugat Comerç, vaig tenir la sort que em volgués acompanyar per servir a la ciutat i la seva gent des de la casa gran, i com s’hi dedicà! Per a ell ser regidor del seu poble no era qualsevol cosa, vivia amb intensa il·lusió el fet de ser-ho i, malgrat que ens va tocar compartir uns anys difícils, ell va ajudar que fossin apassionants.

El Jaume amb qui vaig treballar era un home entusiasta com pocs, incansable, optimista, vital, generós, sensible i amb un cor que no li cabia dins del seu cos d’atleta. Ell era així a tot arreu i amb els anys no va canviar, ni quan ja la malaltia l’afeblia. Dimarts, a la Sala de Plens vam reviure la seva humanitat, el sentit positiu de la vida, la seva capacitat de portar alegria arreu, de fer somriure els que tenia al voltant malgrat que el moment fos delicat. També les seves bromes divertides i innocents que tan feliços ens feien especialment quan tan oportunament les deixava anar en els moments de tensió. Quantes anècdotes vam reviure, i és que el caràcter d’en Jaume donava per escriure’n un llibre!

Quan sento en Raimon cantar aquelles lletres de l’Espriu que diuen “he mirat aquesta terra” i que tant li agradaven, recordo el Jaume enamorat del seu país. I quan passo pel carrer de la Torre davant de cal Tubau l’imagino amb la bata blanca darrere del taulell, sento els seus adéus entusiastes mentre feia sentir a les clientes les dones més boniques del món o cantant a cor amb el personal una cançó dedicada. El mateix taulell que va convertir en una nova dependència municipal, on atenia qui l’anava a trobar, no importava per què. El carrer on regalava hamburgueses per la Festa Major o instal·lava la “Tubi”, la vaca de cartró que es va enginyar per fer les delícies dels nens. El sento recorrent plegats els casals de gent gran per Sant Jordi per dur roses i fer felices les àvies o per Nadal repetint un recorregut que amb ell sempre es feia divertit. L’imagino acompanyant la Policia Local en la patrulla nocturna, per entendre millor la seva feina i fer sentir el seu suport. També el recordo patint, i molt, per convèncer els comerciants que veien amb reticència la vianantització del centre urbà, que el projecte era dels que valia la pena! I és que malgrat la seva imatge despreocupada, en Jaume era un home sensible que s’entristia quan se sentia incomprès o injustament tractat.

Que passats deu anys del seu traspàs el seu record estigui tant viu demostra la fonda petjada que en Jaume va deixar en el seu curt pas per la vida. I quan avui el servei públic és tan qüestionat i la confiança en les institucions és posada a prova per polítics que en lloc de donar exemple amb el seu comportament han generat escàndol i decepció entre els qui hi van creure, és reconfortant saber que a la política hi han passat moltes persones honestes, com en Jaume Tubau, un home que va servir a la seva ciutat amb honradesa,  dedicació i entusiasme, un fill il·lustre que la va estimar fins al final.