El masclisme quotidià

El 8 de juliol passat plovia a Sant Cugat i jo, que no duia paraigua, caminava arrambat a la paret de la rambla del Celler fins que, en arribar a l'entrada d'un garatge, em vaig trobar una pilona posada per uns obrers, que n'allisaven el terra, per impedir el pas de vehicles. Davant d'aquell obstacle, podia fer dues coses, passar per la part més allunyada de la paret i mullar-me, o fer-ho per l'altre costat a recer del garatge. Vaig fer això darrer, és clar. Però només fer-ho em vaig adonar que acabava de trepitjar formigó moll i que hi havia deixat les meves petjades. "Compte!", van dir-me els obrers, però ja era tard.

Tanmateix, emprenyats perquè haurien de tornar a fer la feina, es van aixecar tot d'una (estaven esmorzant) i es van posar a escridassar una senyora (Gemma, es diu), que anava amb els seus dos fills i que li havia passat el mateix que a mi uns segons abans. La diferència és que mentre a mi només m'havien dit "compte!", a ella l'esbroncaven. La culpa, en realitat era d'ells per no senyalitzar la zona treballada a fi d'evitar que els vianants s'embrutessin les sabates, però el que em va sobtar va ser que els retrets que li feien a ella no me'ls fessin també a mi.

En arribar al xamfrà, la Gemma i jo vam comentar l'incident i vaig dir als seus fills: "Acabeu de veure una manifestació de masclisme. La vostra mare i jo hem fet l'exactament mateix, però a ella l'han esbroncada pel sol fet de ser dona". Em va semblar important positivar la situació viscuda transformant-la en didàctica, perquè aquestes "petites coses" són una mostra ben viva de les agressions quotidianes que han de superar les dones pel sol fet de ser dones.