El mercat de La Llibertat de Gràcia

A finals del 1939 la mare va voler anar a vendre els productes de casa al mercat de Gràcia. Va caure malalta, tenia poca salut i se m’enduia a mi per ensenyar-me la feina. Jo només tenia 12 anys. Va arribar el dia en què la mare no va poder anar al mercat. I doncs, em van preparar un cistell i em van dir que anés a vendre tal com m’havien ensenyat. Vaig pujar al tren, vaig arribar al mercat i un cop allà t’havies d’espavilar i agafar el lloc que hi havia. Jo m’havia de barallar amb dones molt grans amb molta experiència. No obstant això, me’n vaig sortir prou bé. Vaig fer 7 pessetes de calaix, la qual cosa em va donar una alegria de por.

Quan vaig arribar a casa, la mare i el pare van estar molt contents. Cada vegada en treia més i em vaig habituar molt aviat. Des d’aleshores, em vaig ocupar de la collita i la venda, així 22 anys. Hi havia dies que portava molta quantitat de gènere com patates, cebes, carbassons, mongeta tendra, tomàquets, enciams, etc. A casa, la producció era molt important. Fins i tot, va haver-hi un dia que teníem tanta quantitat d’enciam que vam haver de fer arribar el carro al mercat amb el mosso, la persona que treballava a casa. Des d’allà, vam buidar el carro i els vam vendre a dotzenes als revenedors.

Quan arribava el temps del raïm, fèiem la primera pesseta. És a dir, mentre uns anaven a collir a l’hort, els altres anaven a collir el raïm a la vinya. Escollíem els raïms més adients per a la venda i els col·locàvem a unes caixes de fusta d’uns 15 quilos, protegits amb pàmpols de cep mateix, que feien molt de goig.

Al mercat hi anava depenent de l’època i del gènere que teníem. Hi havia dies que per estalviar diners portàvem el gènere a l’estació de Sant Cugat esperant un tren que portés furgó per portar-lo a Gràcia. D’aquesta manera el gènere l’havia de carregar a l’esquena fins arribar al mercat. Això comportava molt d’esforç perquè havia de passar per un tram d’un centenar d’escales i quan arribava a la parada, estava suat com un beneït. L’altra manera de portar el gènere al mercat era a través dels transportistes Els Grandes o bé els Transports Rifà.

El mercat es va anar modernitzant i van col·locar unes paneres de poc més d’un metre de vímet col·locades sobre uns cavallets de tal manera que no ens havíem d’ajupir tant. Aleshores, trèiem tot el gènere amb unes balances d’aquestes antigues de plat, amb peses de ferro d’un quilo, de cent grams, de mitja lliura, etc., i ho anàvem combinant amb el que ens demanaven. Quan acabàvem la netejàvem i la portàvem a una casa de la riera de Sant Miquel, avui ja desapareguda, on ens la guardaven.

M’agradava molt anar al mercat, estava molt distret amb aquesta feina perquè em lliurava d’anar al camp a treballar. Però va arribar un moment que es va acabar, i va ser quan em vaig casar.