El meu primer vestit

Avui la joventut ho té més fàcil per poder estrenar roba de vestir que no pas en la nostra època. La majoria compren i estrenen molt sovint, fins i tot encara que no sigui festa assenyalada. Abans ho teníem molt malament, sobretot si érem fills d’una casa de pagès. No podíem estrenar gairebé res, si no era per les fires d’aquest poble. Recordo que l’estrena de la nostra roba anava lligada a les collites i fruits del camp, encara que als pares els sabés greu. Les fires de maig acostumaven a ésser les més magres perquè els fruits arribaven més tard. Sempre la de setembre era millor.

Les colles de jovent eren formades per joves de diversos oficis. Dels que no exercien les feines del camp, en dèiem menestrals. Aquests no tenien el nostre problema tan accentuat, perquè quan arribaven les festes ho tenien més fàcil per estrenar alguna peça. En aquells temps venia de Rubí una gitana que coneixia tothom. Li deien la Dolores i es dedicava a vendre per les cases tot tipus de roba. Quan s’assabentava que algun fadrí o fadrina festejava, ja es cuidava ella de subministrar tota la roba a la família per preparar el casori. Un dia es presentà a casa amb un tall de roba de tipus anglès per fer un vestit d’home, al·legant que era una ganga per preu i qualitat. El pare no en necessitava cap i jo, que sóc el gran dels germans, encara era massa jove per poder-me’n fer. La roba es va esperar a l’armari dos o tres anys, fins que decidiren que havia arribat el moment de fer-me’l. La mare em portà al sastre, donant les instruccions de com el volia. Que fos de creixença perqùe jo encara m’estirava d’allò més. Arribà una fira de setembre i el vaig estrenar. Em sobrava roba per tot arreu. Aquest vestit el vaig poder portar tota la joventut. La mare fou molt bona previsora i es complí la seva voluntat. Doncs el vaig dur fins als voltants del casori, tot i casar-me que ja era bastant madur.