Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El tema és que aquest personatge organitzava un dinar amb uns amigotes i, entre altres coses, volia un parell de guitarristes que toquessin bé i que entretinguessin una mica el personal.
Aquest home de bé es veu que té negocis per tot arreu però té la "seu" a Barcelona. Maserati amb matrícula d’Andorra i iot amarrat al port de Sant Feliu. Un exemple que cal seguir i un bon client pels que tenim el negoci a casa: la matrícula de la furgoneta espanyola (esperem que per poc temps) i una bicicleta amb les cobertes podrides al garatge de casa dels pares.
Aquest personatge il·lustre no parla ni català ni castellà i, per tant, té una espècie de secretari, que també és rus, que parla català millor que jo, i que fa d'intermediari de tots els pollastres del melón rus-andorrà que organitza festes per no avorrir-se.
Anem al gra! Estem convocats a les 12.45 hores del migdia a la casa aquesta. A les 12.15 hores ja hi som (ja començo a semblar la gent gran que arriba dues hores abans a tot arreu). En aquell moment està provant so un cantant rus que ens diuen que és una estrella a tota Àsia. Una espècie de Bisbal ens diuen. A jutjar per com canta, el cabró és pitjor que els cantants de folk catalans que estan envaint els festivals i desequilibrant els músics professionals. I a jutjar per l'edat, més aviat seria un Julio Iglesias però més hortera.
Quan l'home acaba la prova de so torna la tranquil·litat a la casa i és l’hora que provem el Jaume i jo. Tot correcte.
A les 14.00 hores comencem a tocar perquè arriba el "pàjaru" rus i hem d’estar tocant. Arriba més content que un gínjol, deu tenir la meva edat i ve amb una noia de bon veure, per tal com va vestida sembla que també cobri al final del dia, però no per tocar la guitarra. Sembla que li agrada la casa, les cambreres i com toquem el Jaume i jo, per tant, tots contents. En els següents minuts van arribant la resta de convidats, tots russos, tots homes, i tots amb cara de pocs amics, i aquella sensació que poden portar una metralleta amagada al portaequipatges del cotxe.
Comencen l'aperitiu amb poca gana i molta set a jutjar per com baixen les ampolles de vi, cava, etc. I com de plenes estan les safates del "jalu", bona notícia perquè jo tinc molta gana i poca set i tot el que no mengin aquests armaris ens caurà després als matats del servei. Estem contents perquè sembla que als russos els agrada com toquem; acostumats a fer alguns concerts en bodas, bautizos y comuniones on formes part del mobiliari del restaurant o hotel, déu ni do el cas que ens fan.
Al cap d'una estona ve el secretari a demanar que parem i donem lloc a l'estrella de la cançó russa, del qual no he aconseguit recordar el nom tot i que me'l van dir unes dotze vegades. El paio porta un CD amb les bases i fa com un karaoke. És dolent com la mare que el va parir, però els encanta!!! Canten amb ell tots els convidats, realment el paio deu ser una institució. Almenys s’ha tret el banyador i les xancles que portava a la prova i va mal vestit, però no fa tan mal als ulls. Té un repertori curt, però el va repetint. Ara demana la 12, després la 14, la 21, torna a la 12, la 14, la 21 i així anem fent. Veig que la teoria de la radiofórmula és certa: com més cops sona una cançó, més agrada!!! Cada cop estan més entusiasmats amb el "carcamal" que va ser número 1 a Rússia fa 25 anys. Ara canten ja abraçats amb ell i amb un entusiasme semblant al que tenien les nenes que anaven al col·le amb nosaltres a l’època dels Hombres G.
Quan el paio fa una hora i mitja que canta volen que seguim tocant. La paia que va amb el mafiós que ens contracta s’ha anat esverant per moments i a mi se’m va confirmant la teoria que cobra al final del dia. I a jutjar que és l'única dona de la festa imagino que pot rebre carn de Torredembarra per tots els cantons: de l'Al Capone rus, del traductor, dels amigotes i, segurament, de l'únic català de la festa, el Jordi, que es veu que és el patró del iot i que està integradíssim a la festa.
Més tard torna a ser el torn del cantant rus i anem a dinar a la cuina. La noia que acompanya el magnat rus està entusiasmada amb les habilitats musicals que tenim i vol de totes maneres que ens fem una foto junts. Ens abraça, ens fot la mà al cul i el melón del secretari fa la foto. Una mica estrany i inquietant el tema, però no li donem més importància. La noia que porta el càtering es veu que els coneix i ens diu que la dona és la dona: que són matrimoni.
Dinem de collons mentre anem escoltant una vegada i una altra les 3 o 4 cançons del repertori del pollastre. Ara ja n'hi ha un parell que estan tirats al sofà dormint la mona i la resta ja li arranquen el micro per cantar ells les cançons. Realment el tio segur que és una institució al seu país. El Jaume i jo ens asseiem a un sofà que hi ha al jardí, una mica allunyat d’on són ells i anem observant quines coses "no" s’han de fer si vols conservar la veu per tota la vida.
En aquell moment la dona del nostre client ens veu allà i ve molt contenta a oferir-nos una copa de vi. Li diem que no. Insisteix. Ara vol fer-nos dos petons. Ens diu en italià que moltes gràcies, que li agrada molt com toquem. Vol una altra foto. Marxa. Torna amb un got de whisky per a cadascú. Se'n va a cantar amb el rus. De lluny ens somriu i ens envia petonets amb la mà. Comencem a patir una mica. Compte amb la màfia russa. El Cesc que està de tècnic de tot el pollastre ens recomana que tornem a la cuina o marxem una estona no sigui que el marit es posi nerviós…
La cançó 14 és l’himne, l’ha cantada ja unes 20 vegades. Al Jaume se li acut que seria una bona cosa fer-la quan tornem a tocar. Com que la melodia és fàcil, amb cinc minuts la tenim a punt. Quan ens toca tornar-hi (ja són les 23.00 hores). Comencem amb aquest tema. No us ho podeu imaginar: el cantant rus s'emociona i ve corrent per cantar-la amb nosaltres, el secretari que parla català va fent salts, un animal que porta una samarreta d'"I love URSS" ve saltant amb una ampolla de vodka a la mà fora de si, i la dona del rus crida d'emoció, no és broma, i què se li acut a la “sumbada”? Doncs tirar-se literalment al damunt meu a fer-me petons emocionada: la mare que la va parir!!! Pànic! Si li foto una coça i me la trec del damunt, malament, i si no, també. Per sort, de sobte, hi ha un moment que com que deu notar la meva gran incomoditat s'aixeca i s'enganxa al cantant. Jo busco el marit amb la vista, no el veig, l'imagino amb la metralleta, miro el Cesc: cara de preocupació. Miro el Jaume: cara de circumstàncies. Torna la boja. Nosaltres anem tocant mentre el rus canta. Ara em fot el cul a davant de la cara i comença a ballar. Jo continuo tocant mirant el rus, no li vull mirar el cul, no m'interessa el seu cul!!! Vull cobrar i marxar!!! Com que veu que no m'interessa el seu cul i el “pelandruscu” de l'empresari d'èxit no se'l veu per enlloc, decideix asseure's al damunt meu mentre toco, no! Per favor… Penso que almenys si em foten un tret l'enganxaran primer a ella…
Quan acaba la cançó continua el repartiment de petons a tort i a dret. Quan acabem m'amago a la cuina. Pregunto si hi ha alguna sortida directament a la carretera. Mira que tinc menys èxit amb les dones que la llet d'ametlles, i ha de ser la dona d'una espècie de Putin la que se'm enganxi! Horror! Una altra vegada o cobrem el doble o ens quedem a casa!!!
Segueix @Saltorsguitar a Twitter.
Aquest home de bé es veu que té negocis per tot arreu però té la "seu" a Barcelona. Maserati amb matrícula d’Andorra i iot amarrat al port de Sant Feliu. Un exemple que cal seguir i un bon client pels que tenim el negoci a casa: la matrícula de la furgoneta espanyola (esperem que per poc temps) i una bicicleta amb les cobertes podrides al garatge de casa dels pares.
Aquest personatge il·lustre no parla ni català ni castellà i, per tant, té una espècie de secretari, que també és rus, que parla català millor que jo, i que fa d'intermediari de tots els pollastres del melón rus-andorrà que organitza festes per no avorrir-se.
Anem al gra! Estem convocats a les 12.45 hores del migdia a la casa aquesta. A les 12.15 hores ja hi som (ja començo a semblar la gent gran que arriba dues hores abans a tot arreu). En aquell moment està provant so un cantant rus que ens diuen que és una estrella a tota Àsia. Una espècie de Bisbal ens diuen. A jutjar per com canta, el cabró és pitjor que els cantants de folk catalans que estan envaint els festivals i desequilibrant els músics professionals. I a jutjar per l'edat, més aviat seria un Julio Iglesias però més hortera.
Quan l'home acaba la prova de so torna la tranquil·litat a la casa i és l’hora que provem el Jaume i jo. Tot correcte.
A les 14.00 hores comencem a tocar perquè arriba el "pàjaru" rus i hem d’estar tocant. Arriba més content que un gínjol, deu tenir la meva edat i ve amb una noia de bon veure, per tal com va vestida sembla que també cobri al final del dia, però no per tocar la guitarra. Sembla que li agrada la casa, les cambreres i com toquem el Jaume i jo, per tant, tots contents. En els següents minuts van arribant la resta de convidats, tots russos, tots homes, i tots amb cara de pocs amics, i aquella sensació que poden portar una metralleta amagada al portaequipatges del cotxe.
Comencen l'aperitiu amb poca gana i molta set a jutjar per com baixen les ampolles de vi, cava, etc. I com de plenes estan les safates del "jalu", bona notícia perquè jo tinc molta gana i poca set i tot el que no mengin aquests armaris ens caurà després als matats del servei. Estem contents perquè sembla que als russos els agrada com toquem; acostumats a fer alguns concerts en bodas, bautizos y comuniones on formes part del mobiliari del restaurant o hotel, déu ni do el cas que ens fan.
Al cap d'una estona ve el secretari a demanar que parem i donem lloc a l'estrella de la cançó russa, del qual no he aconseguit recordar el nom tot i que me'l van dir unes dotze vegades. El paio porta un CD amb les bases i fa com un karaoke. És dolent com la mare que el va parir, però els encanta!!! Canten amb ell tots els convidats, realment el paio deu ser una institució. Almenys s’ha tret el banyador i les xancles que portava a la prova i va mal vestit, però no fa tan mal als ulls. Té un repertori curt, però el va repetint. Ara demana la 12, després la 14, la 21, torna a la 12, la 14, la 21 i així anem fent. Veig que la teoria de la radiofórmula és certa: com més cops sona una cançó, més agrada!!! Cada cop estan més entusiasmats amb el "carcamal" que va ser número 1 a Rússia fa 25 anys. Ara canten ja abraçats amb ell i amb un entusiasme semblant al que tenien les nenes que anaven al col·le amb nosaltres a l’època dels Hombres G.
Quan el paio fa una hora i mitja que canta volen que seguim tocant. La paia que va amb el mafiós que ens contracta s’ha anat esverant per moments i a mi se’m va confirmant la teoria que cobra al final del dia. I a jutjar que és l'única dona de la festa imagino que pot rebre carn de Torredembarra per tots els cantons: de l'Al Capone rus, del traductor, dels amigotes i, segurament, de l'únic català de la festa, el Jordi, que es veu que és el patró del iot i que està integradíssim a la festa.
Més tard torna a ser el torn del cantant rus i anem a dinar a la cuina. La noia que acompanya el magnat rus està entusiasmada amb les habilitats musicals que tenim i vol de totes maneres que ens fem una foto junts. Ens abraça, ens fot la mà al cul i el melón del secretari fa la foto. Una mica estrany i inquietant el tema, però no li donem més importància. La noia que porta el càtering es veu que els coneix i ens diu que la dona és la dona: que són matrimoni.
Dinem de collons mentre anem escoltant una vegada i una altra les 3 o 4 cançons del repertori del pollastre. Ara ja n'hi ha un parell que estan tirats al sofà dormint la mona i la resta ja li arranquen el micro per cantar ells les cançons. Realment el tio segur que és una institució al seu país. El Jaume i jo ens asseiem a un sofà que hi ha al jardí, una mica allunyat d’on són ells i anem observant quines coses "no" s’han de fer si vols conservar la veu per tota la vida.
En aquell moment la dona del nostre client ens veu allà i ve molt contenta a oferir-nos una copa de vi. Li diem que no. Insisteix. Ara vol fer-nos dos petons. Ens diu en italià que moltes gràcies, que li agrada molt com toquem. Vol una altra foto. Marxa. Torna amb un got de whisky per a cadascú. Se'n va a cantar amb el rus. De lluny ens somriu i ens envia petonets amb la mà. Comencem a patir una mica. Compte amb la màfia russa. El Cesc que està de tècnic de tot el pollastre ens recomana que tornem a la cuina o marxem una estona no sigui que el marit es posi nerviós…
La cançó 14 és l’himne, l’ha cantada ja unes 20 vegades. Al Jaume se li acut que seria una bona cosa fer-la quan tornem a tocar. Com que la melodia és fàcil, amb cinc minuts la tenim a punt. Quan ens toca tornar-hi (ja són les 23.00 hores). Comencem amb aquest tema. No us ho podeu imaginar: el cantant rus s'emociona i ve corrent per cantar-la amb nosaltres, el secretari que parla català va fent salts, un animal que porta una samarreta d'"I love URSS" ve saltant amb una ampolla de vodka a la mà fora de si, i la dona del rus crida d'emoció, no és broma, i què se li acut a la “sumbada”? Doncs tirar-se literalment al damunt meu a fer-me petons emocionada: la mare que la va parir!!! Pànic! Si li foto una coça i me la trec del damunt, malament, i si no, també. Per sort, de sobte, hi ha un moment que com que deu notar la meva gran incomoditat s'aixeca i s'enganxa al cantant. Jo busco el marit amb la vista, no el veig, l'imagino amb la metralleta, miro el Cesc: cara de preocupació. Miro el Jaume: cara de circumstàncies. Torna la boja. Nosaltres anem tocant mentre el rus canta. Ara em fot el cul a davant de la cara i comença a ballar. Jo continuo tocant mirant el rus, no li vull mirar el cul, no m'interessa el seu cul!!! Vull cobrar i marxar!!! Com que veu que no m'interessa el seu cul i el “pelandruscu” de l'empresari d'èxit no se'l veu per enlloc, decideix asseure's al damunt meu mentre toco, no! Per favor… Penso que almenys si em foten un tret l'enganxaran primer a ella…
Quan acaba la cançó continua el repartiment de petons a tort i a dret. Quan acabem m'amago a la cuina. Pregunto si hi ha alguna sortida directament a la carretera. Mira que tinc menys èxit amb les dones que la llet d'ametlles, i ha de ser la dona d'una espècie de Putin la que se'm enganxi! Horror! Una altra vegada o cobrem el doble o ens quedem a casa!!!
Segueix @Saltorsguitar a Twitter.