El Sant Cugat del pobres

Quan vaig acabar l’EGB vaig anar a estudiar secundària a Barcelona. Hi anava amb dues noies més de Sant Cugat. Quan la resta de companys de classe es van assabentar que vivíem a Sant Cugat, ens deien coses com “Santcupiji”, “Santcuguai”, “els àngels de SantCu”, i un sense fi de xorrades més. De res servia que els expliqués que hi vivia gent de tot, i els deia la veritat, perquè coneixia gent que tenia una economia més que sanejada, però també coneixia famílies que feien autèntiques cabrioles per arribar a finals de mes. L’etiqueta de ciutat rica no la vaig poder trencar mai.

En el debat sobre la pobresa que va organitzar el TOT la setmana passada i que centrarà l'"A fons" de la setmana que ve, des de Càritas, Amèlia de Juan, va explicar que el 2002 van fer una campanya per explicar que a Sant Cugat hi havia col·lectius vulnerables i els mateixos conciutadans no s’ho creien. Malauradament aquesta creença s’arrossega encara avui en plena crisi i de tots els periples passats. S’ha de ser realista perquè a Sant Cugat hi ha hagut, hi ha, i hi haurà, gent pobra que necessita ajuda i suport.