Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Un dels avantatges és que, abans d’escriure, li pots donar dues o tres voltes sobre allò que tens pensat escriure. I un dels inconvenients és que, tal com van les coses de ràpid, un mes pot semblar una eternitat i els articles poden quedar antics i, fins i tot, caducats.
Però aquest ritme mensual no pot ser cap excusa per passar per alt gestos com els de Ferran Villaseñor, que ara fa unes setmanes va decidir plegar. Seguint en la distància la seva trajectòria es pot establir una ràpida conclusió: la història de Villaseñor explica, per si sol, el declivi del PSC.
En Ferran creia en el federalisme com a mecanisme per encaixar Catalunya dins d’Espanya. Però un federalisme ben entès, és a dir, abans que res, un federalisme voluntari. Un federalisme en què Catalunya decideixi per si sola si forma part d’un estat federal. I per saber si Catalunya vol ser independent, federal o autonòmica el que cal és un referèndum en què els catalans decideixin què volen pel seu país.
Defensar una posició tan senzilla com aquesta li ha costat la carrera política dins del PSC, que durant massa temps s’ha mantingut ambigu a contestar una qüestió tan fàcil com: Catalunya té dret a decidir el seu futur amb independència de si Espanya autoritza preguntar-ho? És a dir, Catalunya és un subjecte polític o un objecte polític? I un cop definides aquestes qüestions és quan es pot ser franc a l’hora de defensar un projecte de futur o un altre.
En quatre anys, Ferran Villaseñor ha passat de ser l’alcaldable del PSC de Sant Cugat (amb unes primàries guanyades no sense entrebancs nicaragüencs) a ser promotor d’una formació escindida dels socialistes catalans al costat de cognoms amb tanta solera com Nadal, Tura o Geli. Per això dic que la història del Ferran és la història de l’esfondrament del PSC. I també dels nous temps. Però sobretot de dignitat.
En Ferran s’ha deixat les celles per defensar una cosa que al seu ex-partit no li va donar la gana defensar. Quan ha vist que no hi havia res a fer, ha marxat. I ho ha fet lliurant l’acta de regidor a les sigles del partit pel qual va ser escollit. Queden tres mesos per les eleccions i podia haver estirat la reflexió per acabar el mandat al maig. Però no ha volgut estar ni un minut de més sent incoherent. I això és el que l’honra. L’honra i a més, el distingeix del PSC actual i d’alguns altres polítics d’altres partits.
Que tinguis un bon viatge.
Segueix @jofrellombart a Twitter.
Però aquest ritme mensual no pot ser cap excusa per passar per alt gestos com els de Ferran Villaseñor, que ara fa unes setmanes va decidir plegar. Seguint en la distància la seva trajectòria es pot establir una ràpida conclusió: la història de Villaseñor explica, per si sol, el declivi del PSC.
En Ferran creia en el federalisme com a mecanisme per encaixar Catalunya dins d’Espanya. Però un federalisme ben entès, és a dir, abans que res, un federalisme voluntari. Un federalisme en què Catalunya decideixi per si sola si forma part d’un estat federal. I per saber si Catalunya vol ser independent, federal o autonòmica el que cal és un referèndum en què els catalans decideixin què volen pel seu país.
Defensar una posició tan senzilla com aquesta li ha costat la carrera política dins del PSC, que durant massa temps s’ha mantingut ambigu a contestar una qüestió tan fàcil com: Catalunya té dret a decidir el seu futur amb independència de si Espanya autoritza preguntar-ho? És a dir, Catalunya és un subjecte polític o un objecte polític? I un cop definides aquestes qüestions és quan es pot ser franc a l’hora de defensar un projecte de futur o un altre.
En quatre anys, Ferran Villaseñor ha passat de ser l’alcaldable del PSC de Sant Cugat (amb unes primàries guanyades no sense entrebancs nicaragüencs) a ser promotor d’una formació escindida dels socialistes catalans al costat de cognoms amb tanta solera com Nadal, Tura o Geli. Per això dic que la història del Ferran és la història de l’esfondrament del PSC. I també dels nous temps. Però sobretot de dignitat.
En Ferran s’ha deixat les celles per defensar una cosa que al seu ex-partit no li va donar la gana defensar. Quan ha vist que no hi havia res a fer, ha marxat. I ho ha fet lliurant l’acta de regidor a les sigles del partit pel qual va ser escollit. Queden tres mesos per les eleccions i podia haver estirat la reflexió per acabar el mandat al maig. Però no ha volgut estar ni un minut de més sent incoherent. I això és el que l’honra. L’honra i a més, el distingeix del PSC actual i d’alguns altres polítics d’altres partits.
Que tinguis un bon viatge.
Segueix @jofrellombart a Twitter.