Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Ni tinc solucions màgiques ni sé com ni quan acabarà tot plegat. Sí puc parlar una mica del meu àmbit: la comunicació.
Em vaig posar per primer cop davant d'un micròfon de ràdio l'any 1991. El periodisme, en aquests anys, ha evolucionat molt. No ha passat un dia sense que tinguem noves eines i llenguatges per comunicar-nos millor, més ràpid i, sobretot, per adreçar-nos a més públics.
Vaig començar amb una màquina d'escriure i una gravadora de cinta, després un ordinador i una gravadora digital i avui tinc suficient pràcticament només amb un mòbil. Podem enregistrar entrevistes, fer fotos i vídeos, i penjar-los al web del nostre mitjà de comunicació... A més, avui estem immersos en les xarxes socials: twitter, facebook, instagram... que estan guanyant la partida bàsicament perquè comuniquen de manera totalment immediata; només necessitem el temps d'escriure un titular i adjuntar una foto. Una piulada que minuts després anirà acompanyada d'una segona amb un link de la notícia completa que hem redactat.
Ara bé, ens trobem en que tothom pot intentar ser periodista, tothom pot comunicar i/o opinar en una piulada... Darrera de totes les piulades hi ha una informació contrastada? La credibilitat dels mitjans de comunicació es guanya justament gràcies a la professionalitat dels seus periodistes que treballen amb rigor. Uns mitjans de comunicació que avui necessàriament també han d'aportar un anàlisi de la notícia. És el que ens pot diferenciar de tots aquells que no són periodistes ni coneixen aquest gran ofici.
En qualsevol cas, les xarxes socials ens permeten arribar a més lectors, començant pels joves que no llegeixen paper, veuen poca televisió i escolten poca ràdio per informar-se. Es mouen via internet, facebook i twitter..., i això significa que fem tard sino hem après a utilitzar aquests nous mitjans.
Per tant, la comunicació està en crisi? Depèn de com ens ho mirem. Si és des del punt vista dels lectors, rotundament no. Avui hi ha mitjans per a totes les edats i públics. És més, els menuts se'ls hi desperta abans l'interès o la curiositat per allò que passa al seu entorn gràcies justament a les xarxes socials. I els més madurs no han abandonat el paper ni la ràdio o la televisió. Ara bé, de mica en mica també s'integren en aquest nou món comunicatiu que avança a la velocitat de la llum.
La crisi, doncs, on està? en els mateixos mitjans. Es venen menys diaris perquè els lectors se'ns jubilen i, per tant, la inversió en publicitat en paper està baixant. Curiosament, augmenten els lectors de notícies per Internet, però la publicitat no és proporcional ni les tarifes tenen res a veure amb les de la premsa escrita. Per quina raó? Sempre he pensat que els anuncis són més efectius i llueixen més en una pàgina d'un diari que no en un banner d'un web, però el mercat és canviant.
Tampoc és el mateix el temps que es destina a llegir o fullejar un rotatiu que en visitar un digital. I la velocitat del nostre dia a dia fa que tinguem menys disponibilitat per tot; quan consultem un web busquem ràpidament aquells titulars i/o opinadors que ens interessen, i poc més. I no oblidem un detall rellevant, la informació a internet és majoritàriament gratuïta i no està gens clar que els digitals de pagament funcionin o siguin rendibles. Avui, més que mai, una immensa majoria dels nostres lectors opten per informar-se sense pagar. És una de les conseqüències de la crisi.
Per tant, si el paper perd publicitat i aquesta no es recupera o no es compensa a través dels digitals, on està el negoci avui de la premsa? Malauradament, no els he enganyat; al principi he dit que no tenia cap solució màgica...
Sí puc suggerir que els periodistes ens hem de continuar formant per ser bons professionals, treballant amb rigor i amb una gran capacitat d'anàlisi i opinió sobre les informacions que publiquem. El material que arribi als nostres lectors sempre haurà de ser òptim. Aquest és el valor que nosaltres podem aportar a través del paper o d'Internet; un valor que costa diners.
Segueix @josepmvalles a Twitter i al facebook.
Em vaig posar per primer cop davant d'un micròfon de ràdio l'any 1991. El periodisme, en aquests anys, ha evolucionat molt. No ha passat un dia sense que tinguem noves eines i llenguatges per comunicar-nos millor, més ràpid i, sobretot, per adreçar-nos a més públics.
Vaig començar amb una màquina d'escriure i una gravadora de cinta, després un ordinador i una gravadora digital i avui tinc suficient pràcticament només amb un mòbil. Podem enregistrar entrevistes, fer fotos i vídeos, i penjar-los al web del nostre mitjà de comunicació... A més, avui estem immersos en les xarxes socials: twitter, facebook, instagram... que estan guanyant la partida bàsicament perquè comuniquen de manera totalment immediata; només necessitem el temps d'escriure un titular i adjuntar una foto. Una piulada que minuts després anirà acompanyada d'una segona amb un link de la notícia completa que hem redactat.
Ara bé, ens trobem en que tothom pot intentar ser periodista, tothom pot comunicar i/o opinar en una piulada... Darrera de totes les piulades hi ha una informació contrastada? La credibilitat dels mitjans de comunicació es guanya justament gràcies a la professionalitat dels seus periodistes que treballen amb rigor. Uns mitjans de comunicació que avui necessàriament també han d'aportar un anàlisi de la notícia. És el que ens pot diferenciar de tots aquells que no són periodistes ni coneixen aquest gran ofici.
En qualsevol cas, les xarxes socials ens permeten arribar a més lectors, començant pels joves que no llegeixen paper, veuen poca televisió i escolten poca ràdio per informar-se. Es mouen via internet, facebook i twitter..., i això significa que fem tard sino hem après a utilitzar aquests nous mitjans.
Per tant, la comunicació està en crisi? Depèn de com ens ho mirem. Si és des del punt vista dels lectors, rotundament no. Avui hi ha mitjans per a totes les edats i públics. És més, els menuts se'ls hi desperta abans l'interès o la curiositat per allò que passa al seu entorn gràcies justament a les xarxes socials. I els més madurs no han abandonat el paper ni la ràdio o la televisió. Ara bé, de mica en mica també s'integren en aquest nou món comunicatiu que avança a la velocitat de la llum.
La crisi, doncs, on està? en els mateixos mitjans. Es venen menys diaris perquè els lectors se'ns jubilen i, per tant, la inversió en publicitat en paper està baixant. Curiosament, augmenten els lectors de notícies per Internet, però la publicitat no és proporcional ni les tarifes tenen res a veure amb les de la premsa escrita. Per quina raó? Sempre he pensat que els anuncis són més efectius i llueixen més en una pàgina d'un diari que no en un banner d'un web, però el mercat és canviant.
Tampoc és el mateix el temps que es destina a llegir o fullejar un rotatiu que en visitar un digital. I la velocitat del nostre dia a dia fa que tinguem menys disponibilitat per tot; quan consultem un web busquem ràpidament aquells titulars i/o opinadors que ens interessen, i poc més. I no oblidem un detall rellevant, la informació a internet és majoritàriament gratuïta i no està gens clar que els digitals de pagament funcionin o siguin rendibles. Avui, més que mai, una immensa majoria dels nostres lectors opten per informar-se sense pagar. És una de les conseqüències de la crisi.
Per tant, si el paper perd publicitat i aquesta no es recupera o no es compensa a través dels digitals, on està el negoci avui de la premsa? Malauradament, no els he enganyat; al principi he dit que no tenia cap solució màgica...
Sí puc suggerir que els periodistes ens hem de continuar formant per ser bons professionals, treballant amb rigor i amb una gran capacitat d'anàlisi i opinió sobre les informacions que publiquem. El material que arribi als nostres lectors sempre haurà de ser òptim. Aquest és el valor que nosaltres podem aportar a través del paper o d'Internet; un valor que costa diners.
Segueix @josepmvalles a Twitter i al facebook.