El vano i el ram

Amb l'últim eco dels petards de Sant Joan arriba la Festa Major. Hi ha a qui li agafa per sorpresa, ja se sap, els mesos passen volant... I també hi ha qui se'n lamenta, apel·lant a les hores de son. Però hi ha tot un altre col·lectiu que en té molt clara la data d'inici.

Són els santcugatencs i santcugatenques que porten mesos assajant el Paga-li, Joan. Són els veïns que han vestit els carrers de festa. Són les entitats que omplen les places d'espectacles amb artistes locals. Són els botiguers i les botigueres amb ganes de sortir al carrer. Són els amants de l'esport, de la gastronomia, de la música i de les tradicions. I, durant dotze anys, també van ser els joves que formaven part del nostre teixit associatiu.

Aquests joves sabien quan començava la Festa Major perquè es reunien durant tot l'any per preparar-la. Organitzaven activitats d'oci, contactaven amb els proveïdors, muntaven cadascuna de les barraques del recinte, preparaven entrepans, servien begudes, s'ajudaven els uns als altres amb l'objectiu comú de gaudir de la nit. I, d'aquesta manera, es feien la festa més seva perquè sabien que en formaven part.

Però, aquest any, no n'hi haurà, de barraques. El Joan no li ha volgut pagar el vano i el ram a la Marieta, “perquè no el voldrà”. Potser el Joan s'hauria d'escoltar més la seva amiga, per saber què és el que ella vol. Però, mentrestant, la pèrdua és Major, com la Festa. I és de tots els que ens sentim santcugatencs.