Elogi de les Terrasses

Jo voldria començar aquest modestíssim article amb una afirmació que potser els  sorprendrà: les terrasses de Sant Cugat són més distingides que no pas les de Barcelona. I és que sobretot en les zones més cèntriques del Cap i Casal, els aborígens en són l’excepció. Desenganyin-se, a la Rambla no veuran ni un sol barceloní. La presència massiva de turistes fa encarir els preus i baixar la qualitat. I no és que jo tingui res en contra dels forasters, ben al contrari, sempre he sentit una certa tendresa envers aquests pobres desgraciats que paguen set o vuit euros per una cervesa.

En canvi, les terrasses santcugatenques són una altra cosa; són més nostrades; s’hi parla en català. És habitual arribar-hi i conversar amb el veí conegut o saludar els passavolants. Això, estimats lectors, dóna una sensació de poble la mar de colpidora.

En les terrasses de Sant Cugat, que cada dia estan més plenes de gent, s’hi pren cafè al matí, però durant la resta del dia el que agrada és l’esperit de vi. Jo sempre he desconfiat força dels que demanen una Fanta o una Mirinda. Al nostre poble això no va així i h i ha molta afició pel vermut, encara que a vegades perdem una mica la perspectiva. I si no observin el que em va passar fa uns dies:

• Què li poso –em va dir el cambrer quan li vaig demanar un vermut- Un Martini Rosso?

I jo, que me’l miro de fit a fit, li responc:

• Noi, no m’atabalis. Porta’m un Miró, que és de Reus

A Sant Cugat les terrasses tenen tant d’èxit que fins i tot s’omplen aquelles que estan ben bé al costat de carrers ben circulats, plens de ferum i fressa. Per alguna cosa serà.