Espai per a l'optimisme (II): Una història real

A l'escola de la meva filla (7 anys) van treballar al juny una unitat d'indagació sobre "com ens organitzem com a comunitat". Una de les tasques consistia a fer fotografies a les botigues a prop de casa. Amb elles, feien un procés de reflexió a la classe per entendre com funciona la nostra ciutat, que finalitzava amb un taller on cada alumne feia una proposta del comerç que li agradaria crear.

Així que vam anar ella i jo a fer un munt de fotografies a establiments que tenim al costat de casa i que visitem habitualment: el supermercat, la botiga de queviures, la farmàcia, la botiga d'esports, de joguines, l'espai d'extraescolars de robòtica, el forn, la llibreria, el quiosc, etc.

Durant el recorregut m'anava preguntant sobre el comerç i els serveis. Vaig pensar a explicar-li que el comerç és el principal sector que genera ocupació a Catalunya, que representa el 14% del VAB, que té un dels majors efectes multiplicadors en l'economia (efectes directes, indirectes i induïts)... Però només fa 1r de primària.

Em vaig limitar a explicar que uns han estat al peu del canó garantint l'abastiment de productes durant el confinament, que altres ens ajuden a tenir les medicines que necessitem, que ens assessoren en quins són els millors esquís o roba esportiva, que ens ajuden a decidir quin llibre comprar, etc.

En finalitzar, ella em diu "papà, quina sort que tinguem tantes botigues a prop de casa on poder comprar el que necessitem". I vaig pensar: amb 7 anys ja ho ha entès, per què alguns –quan ens fem grans- ens oblidem de la gran sort que tenim amb el teixit comercial de casa nostra? Hi ha espai per a l'optimisme.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.