Especialista en l’amor

Ara que ja gairebé no ens arriben cartes per correu convencional, només paperassa bancària, les bústies particulars s’han convertit en mers receptacles de propaganda insuportable que la majoria de gent llença directament al contenidor blau. Tanmateix, hi ha vegades que hom t’hi deixa quelcom original o, si més no, curiós. Aquest és el cas d’un paperet que un tal professor Bayo va deixar a la meva bústia oferint-se com a mestre en l’art de solucionar tota mena de conflictes amorosos.

“Professor Bayo, especialista en l’amor”, diu l’enunciat. I tot seguit, després d’un text força llarg, hi apareixen un parell de telèfons, un de fix i un de mòbil, acompanyats de la frase “desplaçament possible”. És a dir, que si no pots anar a veure el professor, el professor ve a tu.

Però centrem-nos en el text. Un text, per cert, redactat en tercera persona. Talment com si l’autor no fos el mateix professor Bayo: “Soluciona tots els problemes sentimentals, uneix parelles, nuvis i separats. Atura divorcis, retira amants. Atreu la parella sense fer-li mal i no té efectes secundaris, potencia els sentiments i el desig de l’ésser estimat per tal que torni submís, obedient i fidel; no importa amb qui estigui ni on es trobi. Neteja les males vibracions i el mal d’ull, potencia la sexualitat i guareix la impotència masculina; floriment per a l’empresa i negocis, especialista en amarratges a distància, etcètera, etcètera, amb resultats immediats i cent per cent garantits en tres dies”.

Déu n’hi do! Gairebé abasta tota la humanitat, ja que recompon allò que s’ha trencat, escurça les distàncies, espanta borinots, encaterina cors refractaris, foragita els mals esperits, transforma les malediccions en invocacions, vigoritza la sexualitat, esponera allò que està marcit, omple les butxaques, crea lligams intercontinentals i aconsegueix que l’amor fugitiu bulli de desig i retorni sanglotant amb la cua entre cames.

De la salut, no en parla, però és ben segur que, llevat de casos terminals, per al professor no deu ser difícil posar-hi remei. Això em recorda una cosa que em deia una amiga alemanya sempre que patia un conflicte intern: “Hauria d’existir una oficina de solució de problemes: hi arribes, expliques allò que t’angoixa, pagues i ja no t’has d'amoïnar més; ells s’encarreguen de tot, fins al punt que al cap d’uns dies descobreixes que has aconseguit el que volies, que l’angoixa s’ha esvaït i que la vida et somriu de nou”.

La idea no és dolenta, des d’un punt de vista econòmic. Seria un negoci força rendible i amb llarguíssimes cues de gent esperant ser atesa. Però no es tracta només d’una fantasia impossible, pròpia de gent rica, també és una barbaritat. És una barbaritat perquè deshumanitzaria l’individu fins a fer-ne una mena d’androide panxacontent que, en sentir-se bloquejat, aniria al servei tècnic per a ser redreçat. Molt propi, per cert, dels deliris del Primer Món, que, en comptes d’adaptar-nos al medi, maldem perquè el medi s’adapti a nosaltres.

És un desistiment de responsabilitats que ens converteix en éssers capriciosos, més proclius a pagar perquè els altres facin allò que volem que no pas a esforçar-nos per seduir-los. Els volem captius en nom del nostre amor, dels nostres desitjos o dels nostres interessos. I si es mostren díscols, acudim al professor Bayo perquè els il·lumini i, talment com si fos un acomodador dels sentiments, els faci seure al nostre costat. Em sembla que seria molt més enriquidor que intentéssim canviar el “jo vull”, pel “jo respecto”.