Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En els últims dies es van publicar dues notícies amb un denominador comú: afecten al benestar de la infància.
1- "Augmenten les lesions esportives en els nens"
2- "Una associació de pares de França convoca una vaga de deures"
Aquestes notícies ens conviden a repensar el paper dels adults i l'adequada cura –o no– que els brindem als petits:
Quan l'esport es converteix en un deure
“Si no véns als 3 entrenaments no jugaràs el partit”, “si no ets prou bó jugaràs uns pocs minuts encara que tinguis 8 anys” són els missatges explícits o decisions de l'entrenador, que en qualsevol cas sempre compten amb el consentiment del club i dels pares que segueixen portant als seus fills a aquestes institucions.
No és excessiu fer 3 entrenaments a la setmana més un dia de partit als 9 anys? Ningú ho regula? És positiu limitar els interessos i temps lliure dels petits a un esport quan això limita el desenvolupament d'altres interessos? Les lesions a les quals es refereix la notícia són un “crack” físic, o metàfora de lesions emocionals per la sobrecàrrega que suposa enfrontar aquestes exigències prematurament?. Que les lesions dels nens hagin augmentat un 100% en 10 anys només és responsabilitat dels adults en convertir l'esport en una altra cosa. En tenim prou en veure la frustració de molts pares o tècnics quan el joc del nen no pot satisfer el seu propi narcisisme adult.
Els deures donats com a esport
Respecto els arguments a favor o en contra de les tasques escolars a casa, però part dels deures es donen com si fos alguna cosa mecànica més que reflexiva. Els deures comencen en moltes escoles als 4 o 5 anys: “solament es porten a casa la feina que no acaben en classe” Quins són els qui ho pateixen? Els nens amb més dificultats o de ritme més lent.
Donar deures cada dia després de 8 hores al centre indica el fracàs de l'escola. La idea de que els nens han de treballar a casa una hora i després passar a dues conforme creixen em sembla aberrant. Imagineu-vos que passaria si això fos una premisa aplicada als adults? Després del treball cadascú haurà de continuar una hora o dues a casa? Una catàstrofe social, simplement seria impossible viure així pel estrès que generaria. Per què ens costa tan poc aplicar-ho als nens? Vam créixer amb “La lletra amb sang entra” i això acaba per filtrar-se en moltes de les maneres de plantejar la vida dels nens per part dels adults: sempre se'ns cola una petita dosi de sadisme…poca, però suficient perquè unida a la falta de sentit comú d'alguns i la falta de debat social d'uns altres, quedin impunes actituds nocives per la vida dels petits.
No estic a favor de suprimir els deures. Estic a favor que els deures per a pares i fills siguin parlar durant una hora de com ha estat el dia, com s'han sentit, quines frustracions han hagut de tolerar, que esperen resoldre l'endemà en el seu treball o relacions socials, quin llibre els agradaria llegir junts, anar a comprar junts i fer càlcul mental…en fi, el que en paraules de Jorge Wagensberg seria recuperar la conversa com a manera d'aprendre, educar i créixer, en una societat que està perdent capacitat d'expressar-se i empobreix el seu llenguatge dia dia. Debatre, pensar, comunicar-nos…activitats i hàbits que tots hauríem de practicar i que de pas ens ajudaria a construir una societat més sensible, sana i justa amb tots els seus integrants: els petits i els grans.
Que tenen en comú les dues notícies? Sembla ser que els adults ens obstinem en que la infància sigui un paradís que duri poc. Hem convertit l'exploració, el descobriment i el joc propis dels primers anys en exigència i competició…, alguna cosa semblant a la qual som els propis adults i que recorda poc el plaer i el dolç sabor de la infància.
1- "Augmenten les lesions esportives en els nens"
2- "Una associació de pares de França convoca una vaga de deures"
Aquestes notícies ens conviden a repensar el paper dels adults i l'adequada cura –o no– que els brindem als petits:
Quan l'esport es converteix en un deure
“Si no véns als 3 entrenaments no jugaràs el partit”, “si no ets prou bó jugaràs uns pocs minuts encara que tinguis 8 anys” són els missatges explícits o decisions de l'entrenador, que en qualsevol cas sempre compten amb el consentiment del club i dels pares que segueixen portant als seus fills a aquestes institucions.
No és excessiu fer 3 entrenaments a la setmana més un dia de partit als 9 anys? Ningú ho regula? És positiu limitar els interessos i temps lliure dels petits a un esport quan això limita el desenvolupament d'altres interessos? Les lesions a les quals es refereix la notícia són un “crack” físic, o metàfora de lesions emocionals per la sobrecàrrega que suposa enfrontar aquestes exigències prematurament?. Que les lesions dels nens hagin augmentat un 100% en 10 anys només és responsabilitat dels adults en convertir l'esport en una altra cosa. En tenim prou en veure la frustració de molts pares o tècnics quan el joc del nen no pot satisfer el seu propi narcisisme adult.
Els deures donats com a esport
Respecto els arguments a favor o en contra de les tasques escolars a casa, però part dels deures es donen com si fos alguna cosa mecànica més que reflexiva. Els deures comencen en moltes escoles als 4 o 5 anys: “solament es porten a casa la feina que no acaben en classe” Quins són els qui ho pateixen? Els nens amb més dificultats o de ritme més lent.
Donar deures cada dia després de 8 hores al centre indica el fracàs de l'escola. La idea de que els nens han de treballar a casa una hora i després passar a dues conforme creixen em sembla aberrant. Imagineu-vos que passaria si això fos una premisa aplicada als adults? Després del treball cadascú haurà de continuar una hora o dues a casa? Una catàstrofe social, simplement seria impossible viure així pel estrès que generaria. Per què ens costa tan poc aplicar-ho als nens? Vam créixer amb “La lletra amb sang entra” i això acaba per filtrar-se en moltes de les maneres de plantejar la vida dels nens per part dels adults: sempre se'ns cola una petita dosi de sadisme…poca, però suficient perquè unida a la falta de sentit comú d'alguns i la falta de debat social d'uns altres, quedin impunes actituds nocives per la vida dels petits.
No estic a favor de suprimir els deures. Estic a favor que els deures per a pares i fills siguin parlar durant una hora de com ha estat el dia, com s'han sentit, quines frustracions han hagut de tolerar, que esperen resoldre l'endemà en el seu treball o relacions socials, quin llibre els agradaria llegir junts, anar a comprar junts i fer càlcul mental…en fi, el que en paraules de Jorge Wagensberg seria recuperar la conversa com a manera d'aprendre, educar i créixer, en una societat que està perdent capacitat d'expressar-se i empobreix el seu llenguatge dia dia. Debatre, pensar, comunicar-nos…activitats i hàbits que tots hauríem de practicar i que de pas ens ajudaria a construir una societat més sensible, sana i justa amb tots els seus integrants: els petits i els grans.
Que tenen en comú les dues notícies? Sembla ser que els adults ens obstinem en que la infància sigui un paradís que duri poc. Hem convertit l'exploració, el descobriment i el joc propis dels primers anys en exigència i competició…, alguna cosa semblant a la qual som els propis adults i que recorda poc el plaer i el dolç sabor de la infància.