Aquests dies llargs de confinament hem tingut ocasió de llegir centenars d'articles sobre la pandèmia del Coronavirus, dels seus orígens i de les seves conseqüències no només mèdiques, sinó també econòmiques i socials, de les mesures per parar-la o vèncer-la, de les tragèdies que ha representat per a moltes persones i, sobretot, de què passarà quan s'acabi i tornem a la "vida normal".
Hem pogut escoltar música als balcons, veure obres de teatre a través de diferents mitjans, llegir llibres de forma gratuïta, hem aplaudit cada dia als nostres sanitaris per demostrar-los que valorem la seva feina, hem sabut de persones que s'organitzaven per fer la vida fàcil a d'altres, hem ajudat gent vulnerable, s'ha ajornat el pagament d'impostos i s'ha donat suport a empreses i treballadors.
Tot plegat propostes i ajuts en moments excepcionals. Però la pandèmia passarà tard o d'hora i la pregunta és què farem llavors. Seria bo que seguíssim llegint, anant al teatre i a concerts i mostrant empatia envers els nostres conciutadans. Però més enllà d'això potser caldria que ens plantegéssim el nostre estil de vida capitalista i consumista, que ens apliquéssim a defensar el bé comú, que valoréssim el treball de tots aquells sectors precaritzats com són els de neteja i de cura i a les persones que els fan, que valoréssim tot allò que és públic, des de la sanitat fins a l'educació. I que fóssim capaços d'implantar una renda mínima garantida de ciutadania per aconseguir que ningú es quedi enrere.
Sembla clar que després de la pandèmia res serà com abans. A veure si serem capaços de capgirar les nostres prioritats i posar al centre allò que és realment important per la vida.