Fem un Museu. Un projecte artístic inclusiu

Art inclusiu? Persones amb altres capacitats? L'art esdevé inclusiu per definició, per què l'art no està subjecte a definicions. Irònic? Totes les persones del món tenim capacitats singulars que ens defineixen, i incapacitats que no esdevenen una manca, sinó una característica.

De què tracta la mostra que podem veure al Claustre del Monestir? De parelles artístiques. Un artista i una persona discapacitada o amb necessitats especials reflexionen sobre un tema o temes i porten endavant un projecte artístic que neix de la seva confluència i intercanvi d'idees en diverses sessions de treball.
Una magnífica iniciativa sobre l'art, la creativitat, la reflexió i el diàleg que des de la direcció del Museu s'impulsa, això sense cap mena de dubte.

A mi, el que em sorprenia més de les peces artístiques resultants en veure-les era la jerarquització sobre la mirada artística establerta, diguéssim, pel damunt d'una visió neta i genuïna de les persones pretesament disminuïdes o amb necessitats especials. Vull dir, en cap cas parlo de segrest de creativitat per part dels artistes sense necessitats especials als artistes amb necessitats especials, ni d'imposició de criteris estètics per part dels artistes en actiu o professionals participants. Parlo del que aquesta mostra posa en evidència, la immensa creativitat d'aquest col·lectiu d'individus amb necessitats especials.

Per què?

Tenen de forma congènita més capacitat o predisposició a l'acte creatiu? Jo crec que no, en la meva modesta opinió, crec que es deu més a criteris de selecció més lliures (entenent lliure com a quelcom no adscrit a cap tipus de moviment o moda.). Una lucidíssima visió de l'energia del joc i la recerca que duen a grans troballes creatives, animada en molts casos per una actitud de" deixar-ho estar "més" fresca "que la que pot tenir qualsevol artista professional d'aquest àmbit.

Amb tot això vull dir que em va semblar una iniciativa interessantíssima, que les peces artístiques resultants de les sessions "a dos"(de la persona amb necessitats especials i l'artista professional) són fidel reflex de la capacitat dels dos creadors participants pel diàleg obert i el fet de compartir mirades, d'entrada divergents. Aconseguint tot i així, que conflueixin en el punt d'una creació d'art.

Resulta molt gratificant. Molt. Com a espectadors d'aquesta exposició podem gaudir de l'èxtasi creatiu que se'ns mostra. De ben segur ha estat enriquidor per ambdues bandes del tàndem creatiu i la iniciativa d'engegar un tipus de treball d'aquestes característiques i mostrar-lo al públic per part de la direcció del Museu del Monestir és molt d'agrair, perquè reflexionant ells i mostrant-nos el resultat a nosaltres, ens fan també partícips de la reflexió i n'inciten de noves al nostre pensament.

De moltes qüestions, diria jo, però la pregunta tossuda i enganxifosa de "que és primer, l'ou o la gallina?", no me la puc treure del cap.

Si aquest col·lectiu de "persones amb necessitats especials" em fan intuir un broll creatiu genuí, únic en la seva singularitat de gènesi. Seria increïble poder gaudir com a públic d'una aportació seva més amplia, no hi esteu d'acord? Seria com una bomba al damunt de tòpics i frases fetes, naixeria un llenguatge totalment nou. Camins dels quals no sabem on porten, però fascinants de recórrer.

No vull dir en cap cas que la mostra tenyeixi el seu discurs o forma de veure el món, vull dir que em sembla una iniciativa tan interessant que "m'he quedat amb ganes" de poder gaudir de més edicions d'aquest tipus de treball i de què poder en el següent, m'agradaria poder contemplar un espai més ampli de creació per les persones discapacitades(i en què les persones amb necessitats especials puguin aportar més al resultat artístic que finalment s'exposi al públic. El seu territori és ignot (inclús per ells), el seu plasticisme no beu de cap tendència (és totalment verge). Això és un regal. Un regal creatiu.

Aquestes són les primeres passes cap a un concienciament del moltíssim que podem compartir i aprendre els uns dels altres (les persones amb necessitats especials i les que no), jo voto per anar més enllà, com diu la dita "tants caps, tants barrets", no hi ha res escrit. Podem anar cap a on ens portin les nostres passes i en el cas d'un intercanvi d'idees en nom de la creació (sempre és bo l'intercanvi d'idees, en nom del què sigui) i treballant en aquesta direcció, pot ésser molt lluny.