Florestans i florestanes

"Quan les persones es veuen obligades a marxar, la seva marxa es viu com una pèrdua en l'àmbit col·lectiu"

És una obvietat pensar que els carrers pels quals passem han estat trepitjats abans per moltes altres persones. Com també ho és imaginar que molts d'aquests carrers abans van ser camins de terra polsosos. Aquesta és una manera de recordar aquelles veïnes i veïns que han compartit no només l'espai sinó també les il·lusions i les esperances de fer de la Floresta un lloc millor. Algunes d'aquestes persones senzillament van marxar, com deia el poeta, amb les vacances pagades. Altres, malauradament, han estat foragitades del barri per no poder fer front als cada cop més elevats preus de l'habitatge o per la dificultat de la gent gran per sobreviure en un entorn amb problemes d'accessibilitat que no sembla que siguin prioritaris en l'àmbit polític.

Però un barri el fan les persones. La vitalitat d'un barri, com és la Floresta, no s'entendria sense el compromís actiu de molta de la gent que hi viu. I quan les persones es veuen obligades a marxar, la seva marxa es viu com una pèrdua en l'àmbit col·lectiu. I en moments com aquest els punys se'ns tanquen com a expressió de ràbia davant la salvatgia d'un sistema polític i econòmic als antípodes de la justícia social.

Toca pensar en totes i cadascuna de les persones que han hagut d'abandonar el barri i retre'ls homenatge i mostrar l'agraïment per haver estat amb nosaltres compartint la utopia d'aquell món millor que entre totes i tots ens hem compromès a fer. Fa poc va marxar el Jesús, el ferrer; no fa gaire temps que vam dir adéu a la Rosa i al Joaquim; i més lluny queda encara l'adéu de la Muntsa i de l'Alexis... I així moltes d'altres persones. Ningú no volia deixar el barri i el barri tampoc no els volia deixar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

 
Comentaris

Destaquem