García Márquez a la Floresta

Diuen que quan García Márquez vivia a Barcelona, un dia va voler fer una caminada cap a Collserola. Havia sentit parlar d'un barri ubicat rere la muntanya que es veia des del seu balcó de Sarrià. Un barri que aleshores feia poc més de 50 anys que havia estat fundat per un grapat de dones i homes que cercaven un lloc per establir una comunitat de persones lliures. Lluny i alhora a prop d'una ciutat que havia crescut massa ràpid.

García Márquez es va perdre per aquells camins sinuosos i laberíntics que encara avui marquen l'enrevessat urbanisme de la Floresta. Diuen que per sortir del barri va demanar ajuda a un home de mitjana edat. Aquell home tenia la pell torrada pel sol i parlava una barreja de llengües llatines que va fascinar l'escriptor... Aquell home era un dels fundadors que havien arribat a les primeries del segle. La fascinació de l'escriptor per aquell home va anar creixent en sentir les històries màgiques que havien passat en aquells indrets. Diuen que el va portar de la Font del Fumet al Pont del Diari, on li va indicar com arribar a l'estació per agafar el tren que el duria a Sarrià.

Diuen que García Márquez es va inspirar en la Floresta per escriure Cien años de soledad... Plinio Mendoza, el gran periodista mexicà va demanar-li en una ocasió què hi havia de cert en això. Ell va respondre enigmàticament recitant la darrera frase de la seva obra: "Las estirpes condenadas a cien años de soledad no tienen una segunda oportunidad sobre la tierra". Un missatge en clau adreçat a florestanes i florestans que ens convida a aprofitar l'oportunitat del centenari de la Floresta per fer realitat els somnis d'aquelles persones que la van fundar.