Halloween i altres espècies invasores

Una espècie invasora és qualsevol entitat que es troba a l'exterior del seu hàbitat original, és a dir, que està fora de la zona geogràfica ocupada naturalment per l'espècie en qüestió. La millora de les comunicacions, l’obertura de noves rutes marítimes i la globalització econòmica n’han afavorit l’expansió, i així sense anar gaire lluny tenim a la vora musclos zebrats, cargols poma, crancs americans o mosquits tigre. Totes són espècies amb sentit en el seu hàbitat natural, però fora d’ell o han desplaçat progressivament les espècies autòctones dels seus hàbitats ancestrals o causen danys a les persones o l’agricultura.

Hi ha una altra classe d’espècies invasores, també són un dany col·lateral de la globalització que tants beneficis aporta en altres àmbits. Em refereixo en aquest cas a les que es propaguen amb la globalització de l’audiovisual, i que tenen com a conseqüència l’adopció acrítica de manifestacions culturals absolutament alienes a la nostra tradició. Ull!, que no defenso la inamovibilitat de la nostra cultura, que com és obvi s’ha fet a base a les aportacions de les onades d’immigrants que al llarg dels segles han arribat a la nostra ciutat o al nostre país.

Sant Cugat i Catalunya han construït el seu imaginari col·lectiu a base d’aportacions de gents vingudes al llarg dels segles, des del màrtir Sant Cugat que al segle IV arribà a casa nostra a predicar l’Evangeli amb tot el que l’empremta cristiana representa en la nostra cultura, als nouvinguts d’altres continents que més recentment s’han instal·lat entre nosaltres duent un ric pòsit cultural a la maleta i que a poc a poc s’empeltarà amb el nostre.

Tot això em ve al cap veient com la televisió anuncia la proximitat del Halloween, una divertida i infantil manera que tenen de celebrar la festa de Tots Sants....als Estats Units i que amb el seu ritme accelerat d’expansió acabarà expulsant del seu hàbitat natural la nostra Castanyada, una tradició que sense la força de Hollywood al darrere es presenta com a menys divertida i pot acabar relegada al Costumari de Joan Amades. He gaudit molt de la nit de Halloween...

Però a Boston, i també trobo simpàtic el Papà Noel amb aquell vestit vermell que li posà una coneguda marca americana de begudes, però en el meu record d’infantesa només hi caben els Reis d’Orient, tradició que he transmès a les meves filles amb l’esperança que elles facin el mateix amb els seus fills.

Aquest no és un article nostàlgic, no pot ser-ho perquè les nostres tradicions són ben vives i continuaran essent-ho mentre vulguem que ho siguin, i molts ho volem. Com Isaiah Berlin penso que només si tens una base familiar segura i aquesta família està ancorada en una determinada cultura, et converteixes en un ésser humà complet. Afegeixo que m’agradaria que el món no perdés la policromia ni deixés de ser el mosaic de cultures que el caracteritza, allò que fa cada racó únic i converteix la seva descoberta en quelcom apassionant.

Si algun dia acabem celebrant el Thanks Giving Day, el tan famós dia d’Acció de Gràcies, festa nacional dels Estats Units, espero que sigui fruit d’una emigració massiva de nord americans al nostre país però, sis plau, que no ens ho imposi el cinema o una hàbil campanya publicitària d’una cadena de menjar ràpid!