Història d'una desconsideració

Jo crec que en totes les facetes de la vida cal ser rigorós i si tens un compromís, complir. La història que ara els explicaré tracta, precisament, de tot el contrari; d’un incompliment. I d’un incompliment perpetrat per qui hauria de donar exemple.

El mes de març de l’any passat vaig interposar un escrit a l’Ajuntament per fer una sèrie de valoracions sobre el que jo creia que havia estat una actuació incorrecta d’un agent de la guàrdia urbana. A la meva filla li havien posat una multa i pensava jo, i continuo pensant, que hi havia moltes coses que grinyolaven. Les meves consideracions anaven adreçades a l’alcaldessa amb còpia al cap de la policia local, Josep Maria Escarré. Aquest últim, al cap d’unes setmanes, em va contestar dient que en breu m’adreçarien una resposta. Jo, doncs, vaig quedar conformat, a l’espera.

Però van passar les setmanes, els mesos, fins que el gener d’aquest any vaig fer un escrit nou, sempre educat, en què comentava que no em semblava correcte no haver rebut cap resposta; aquest cop adreçat al senyor Escarré, amb còpia a la senyora Conesa.

Catorze mesos més tard de la primera interpel·lació he perdut l’esperança de rebre una mínima satisfacció i això em dol. És sabut per tothom que si t’endarrereixes un dia, un sol dia, en un pagament a l’administració –en aquest cas l’Ajuntament- la maquinària punitiva és implacable. En canvi, com vostès poden comprovar, en cas contrari la nostra indefensió sembla absoluta.

I volen que els digui el que és pitjor? Ni tan sols estic indignat i fins i tot he dubtat a escriure aquestes línies: “de què em serviran?”, he pensat. De res, segur.