I ara si: parlem dels nesprers

Us heu adonat que els seus fruits creixen sense que ningú els reculli i que acaben podrits a l’arbre, com a molt picotejats per les cotorres?

A mi, distingits lectors, el que m’agrada en aquest aparador del TOT Sant Cugat és parlar de les coses senzilles que ocupen el nostre temps, i no de política.

I així, d’aquesta manera, m’agradaria enraonar dels dissortats nesprers de la nostra vila. Us heu adonat que els seus fruits creixen sense que ningú els reculli i que acaben podrits a l’arbre, com a molt picotejats per les cotorres? Com és possible això?

 

La meva infantesa son records d’arbres fruiters que teníem al pati de casa. Jo només havia d’allargar la mà i menjar unes cireres carnoses, uns albercocs dolcíssims i unes nespres delicioses. En aquella època, com ara, jo compartia la meva gran afició de menjar-ne amb la meva tortuga que, per cert, als seus 57 anys continua en plena forma i amb una gana que és una cosa de no dir.

La nespra és una fruita que, molt madura, és d’una dolçor espaterrant i si bé és cert que pot arribar a tenir fins a quatre pinyols, també ho és que és molt senzill destriar-los i tot fa de bon menjar. No entenc, doncs, com la gent no els recull. En el meu barri de l’Eixample Sud no hi ha carrer en què no hi hagi un parell d’arbres plens de nespres... podrint-se de mala manera.

 

Jo des d’aquí voldria fer una crida a tots els senyors propietaris i dir-los que jo m’ofereixo a recollir-les. Jo poso l’escala i la bossa i només m’han de franquejar el pas. Això si, jo les recullo, jo me les menjo; bé, jo i la meva tortuga.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?