Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Sant Cugat deu molt a aquest grup d’avis que es van ajuntar sent nens i que en el seu fur intern continuen sent-ho. Una colla que pren aquest nom perquè en lloc de fumar mastegaven aquest dolç amarg que tant enganxa.
La Penya Regalèssia ha reconstruït Sant Medir: tant físicament (l’ermita estava enderrocada) com conceptualment (la tradició de fer l’aplec cada 3 de març). I només per això es mereixerien cada any rebre el premi Ciutat de Sant Cugat o ser cada any els pregoners. Ja sé que és impossible, però amb la tasca que han fet haurien de tenir aquest reconeixement permanent. Vivim en uns temps de presses i de donar per descomptades les coses. Uns temps en què si ens aturen pel carrer i ens diuen: “Oi que la Penya Regalèssia es mereix un homenatge?” diríem “Sí, és clar”. El problema és que ningú ens atura i nosaltres no ens hi aturem. Per això gestos com el de la Festa Major són una bona oportunitat per aturar-nos i passar aquest reconeixement de les paraules als fets.
Que avui dia tinguem recuperades moltes tradicions i festes de Sant Cugat com els Falcons, el Ball de Bastons, el Ball de Gitanes o les sardanes és mèrit de la resistència cultural de la Penya Regalèssia. El que passa és que el tarannà d’aquesta colla no tenia arrel política i per això sembla com si el seu esforç tingui menys èpica que altres organitzacions que, en temps de franquisme, pintaven les parets amb pintura. Igual de necessàries, però la història ha tendit a distingir més les segones que la primera. No les critico, simplement intento aportar el meu granet de sorra per compensar-ho. Perquè ja se sap que fa més soroll un arbre que es trenca que no pas un bosc que creix.
Segueix a @jofrellombart a Twitter.
La Penya Regalèssia ha reconstruït Sant Medir: tant físicament (l’ermita estava enderrocada) com conceptualment (la tradició de fer l’aplec cada 3 de març). I només per això es mereixerien cada any rebre el premi Ciutat de Sant Cugat o ser cada any els pregoners. Ja sé que és impossible, però amb la tasca que han fet haurien de tenir aquest reconeixement permanent. Vivim en uns temps de presses i de donar per descomptades les coses. Uns temps en què si ens aturen pel carrer i ens diuen: “Oi que la Penya Regalèssia es mereix un homenatge?” diríem “Sí, és clar”. El problema és que ningú ens atura i nosaltres no ens hi aturem. Per això gestos com el de la Festa Major són una bona oportunitat per aturar-nos i passar aquest reconeixement de les paraules als fets.
Que avui dia tinguem recuperades moltes tradicions i festes de Sant Cugat com els Falcons, el Ball de Bastons, el Ball de Gitanes o les sardanes és mèrit de la resistència cultural de la Penya Regalèssia. El que passa és que el tarannà d’aquesta colla no tenia arrel política i per això sembla com si el seu esforç tingui menys èpica que altres organitzacions que, en temps de franquisme, pintaven les parets amb pintura. Igual de necessàries, però la història ha tendit a distingir més les segones que la primera. No les critico, simplement intento aportar el meu granet de sorra per compensar-ho. Perquè ja se sap que fa més soroll un arbre que es trenca que no pas un bosc que creix.
Segueix a @jofrellombart a Twitter.