Jo per elles, mare, i elles per nosaltres

És normal que l'status quo pretengui abraçar i monopolitzar un moviment que en qüestiona els fonaments

"A la huelga cien, a la huelga mil, yo por ellos, madre, y ellos por mí", deia la cançó de Chicho Sánchez Ferlosio de 1963. El passat 8 de març va prendre un sentit encarnat i amb una lletra renovada, es llegia en cartells d'àvies i joves i la sensació que estàvem construint quelcom per totes i entre totes era inapel·lable.

 

Que el feminisme fa por n'és una mostra la reacció maldestre de Cs; fa uns anys deixava que els seu candidat a Cantàbria equiparés la violència masclista amb la feminista o que Toni Cantó mentís amb les denúncies falses i ara ha de fer rodes de premsa a desgrat, amb un anomenat feminisme liberal. Purplewashing de manual, els cal moure fitxa davant d'un moviment a l'alça que promet no perdonar-ne ni una.

És normal que l'status quo pretengui abraçar i monopolitzar un moviment que en qüestiona els fonaments. Amb el que cal estar alerta, és que no el descafeïnin fins a fer-lo digerible, perquè de ben segur mitjans en posaran El feminisme ha de fer por, perquè qüestiona estructures de poder, no pot ser només cultural ni ètic, ha de pretendre canviar les condicions materials de vida de la meitat de la població.

I encara ens queda feina, anem guanyant posicions, debats públics, capgirant estaments culturals i morals, cal acabar d'arribar a totes aquelles dones que no poden encara sumar-se al feminisme. Cal parlar de qui i com sufraga les cures, que és una activitat reproductiva que li estalvia milions a l'estat, cal parlar de rendes, de criances, de repartiment de riquesa, de drets i de polítiques efectives a municipis i en l'àmbit de país. Jo per elles mares i elles, per mi. Què més bonic pot haver-hi.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?