John, Paul, Chucho & Gonzalo

És un tòpic dir que la música és la banda sonora de les nostres vides, però no deixa de ser una gran veritat. La música ens marca des de ben petits. Una de les meves primeres epifanies musicals va ser amb la cançó “She’s Leaving Home” dels Beatles, que vaig escoltar per primera vegada amb 6 anys mentre em banyava. Si el meu germà i jo ens portàvem bé, els pares ens deixaven banyar amb una petita ràdio Bush per escoltar els Top 20. Recordo la millor música de la meva infància entre bombolles de sabó de maduixa. La ràdio era una veu que entrava màgicament a casa nostra i que contrastava amb la modesta col·lecció de discs dels pares (majoritàriament de country irlandès i nord-americà).

Amb 12 anys vaig descobrir els Rolling Stones i Bowie, amb 16 el punk (The Clash i The Sex Pistols) i amb 17 em vaig deixar seduir per una noia de la zona alta de Leeds que em feia escoltar Bach, Mozart i Dvořák. Però vaig haver d’esperar la universitat per descobrir l’òpera, el jazz i el New Age, Léo Delibes (Lakmé),  Miles Davis (Kind of Blue) i Brian Eno (Here Come the Warm Jets). I ara potser és el jazz el gènere que més em fascina, per la seva enorme potència creativa, i és un luxe poder formar part d’un gran equip que ha programat genis del gènere com Bebo Valdés, Chick Corea, Eliane Elias o Esperanza Spalding i, aquest diumenge 19 de novembre, com sempre en tàndem amb el Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, poder gaudir de dos monstres pianístics cubans com Chucho Valdés i Gonzalo Rubalcaba.

Ha plogut molt des de la meva primera experiència “quasi religiosa” amb la música. I, de tant en tant quan, en lloc de dutxar-me, em banyo, ho faig amb el mòbil, com si fos aquella petita ràdio Bush d’antany.