Josep Moscardó

Una brotxa carregada de densa pintura de colors taca el lli de la tela en blanc, esdevenint en un projecte de cel Blau de Prússia i conforma a la part inferior unes línies que deixen entreveure el què serà una perspectiva de carrer amb les seves cases a banda i banda. El cel Blau de Prússia les tenyeix, donant-nos una sensació d'harmonia. Passen les hores i els dies i l'ofici de pintor torna a treballar en el quadre blau. La pintura ja està seca i el pintor amb un carbonet hi dibuixa formes, les cases ja tenen finestres i portes, terrats i roba estesa, veïns i anònims passejants surten al carrer, cotxes i motos ja circulen. És l'hora del capvespre i el pintor il·lumina fanals i insinua la vida que llueix darrere els vidres dels finestrals, il·lumina també la llum vessant dels luxosos aparadors sobre l'asfalt.

L'alquímia i l'ofici de pintor ens presenten un paisatge urbà conegut: un Passeig de Gràcia barceloní, de nit. Com diu el títol de l'obra: "No totes les nits són fosques". Una nit de promeses, plena d'inquietuds i de trànsit. De fugisseres clarors reflectint en el terra la seva essència.Al fons, l'obscuritat de la muntanya ens acull amb la seva promesa de silenci, de conjurar tràfecs, de perdonar aldarulls, diàriament tenir cura del difícil equilibri de les alteracions dels habitants de la ciutat que no dorm.

"Jo vull veure amb els teus ulls", deia jo en un text sobre l'obra de Moscardó ja fa anys, ara afegeixo: les atmosferes que recrea ens retornen records vestits de festa. És l'ull del pintor d'ofici que sap el que es fa.