Juliana

"Potser començarem a reaprendre el seu llenguatge i els seus codis", diu Vilarassau

Ja em perdonaran si avui només parlo de mi, però em costa parlar d'una altra cosa en aquest confinament forçós que ens allunya de les persones que estimem i de la nostra quotidianitat. A casa sempre diem que tots els esdeveniments personals se'ns acumulen en entrar la primavera. Avui 19 de març em trobo confinada i acompanyada, una vegada més de la persona que al llarg de quaranta anys de la meva vida ens hem fet costat, "en la salut i en la malaltia", que dirien "aquells" amb els quals no combrego. Demà la meva filla (tota una altra generació) celebra el seu aniversari i, ja ens ha suggerit, fer per Skype una gimcana i un pastís de celebració virtual.

Ara, tot just farà un any, ens vàrem traslladar a la plaça de Sant Pere. Llavors vaig fer una fotografia d'un parell d'arbres florits que hi havia en una plaça plena de gent. Avui, he repetit la mateixa fotografia: els arbres semblen els mateixos, però la plaça, la del Mercat Vell, la del mercat del dijous, la del mercat de pagès, la del Paga-li Joan, la del rovell de l'ou... està completament buida.

 

Però, tanmateix, des del balcó de casa, hi ha altres vides. A les vuit del vespre tothom aplaudeix als sanitaris; aquesta nit passada, a les nou, cassoles en mà, reprovem, l'altre virus, el de la Corona. Les campanes, ara que semblaven també confinades per alguns nouvinguts que no sabien que elles hi eren abans, repiquen amb força al migdia i a les vuit del vespre. Potser començarem a reaprendre el seu llenguatge i els seus codis. Al balcó de casa, com a tants balcons de Sant Cugat i de Catalunya i per les finestres virtuals de tots emergeix, una vegada més, la Cultura com a remei de l'ànima. Gent penjant recomanacions de llibres, museus oberts al món, artistes en streaming, poetes de guàrdia, teatres i actors oferint serveis des de casa, i gent exercint d'artistes i esmolant l'enginy amb facetes que no coneixia, atabalats per unes pautes imposades per un sistema econòmic de dies grisos i rutinaris.

Temps de reflexió i de projectes. I després què? Toca un canvi de paradigma. Són massa els signes que no podem anar per aquí: les Torres Bessones, la pandèmia de la gana i les desigualtats al món, el canvi climàtic....

 

Avui tot és incert, però malgrat tot, la vida s'entossudeix a emergir. Al meu balcó, uns rosers que fins fa poc eren uns pals secs avui tenen fulles, les camèlies estan plenes de capolls que comencen a florir, les abelles ja donen voltes al llimoner per pol·linitzar-lo. Per a mi l'esperança, la vida, té un nom propi: Juliana, la meva néta, que naixerà d'aquí a pocs dies i que com l'Alba pedroliana ens descobrirà com renéixer en un segon origen.

 
 
Comentaris

Destaquem