Jutges de balcó

Ja fa uns dies que podem sortir a passejar i fer esport i que hem entrat en aquesta anomenada fase zero, com si el nomenclàtor el triessin per fer escarni del pitjor moment social que una ment perversa hagués pogut imaginar. Com en el cas de la sortida de la canalla, el primer dia va haver-hi un efecte de tap de gasosa i tothom ho va fer de cop. Però no per això podem pensar que una mala decisió col·lectiva és fruit de males decisions individuals. Malgrat els pòtols, que sempre hi són, la gran majoria actua amb responsabilitat.

Però responsabilitat és també no jutjar els comportaments dels altres, dels quals no en coneixem les raons, des dels púlpits catedralicis d'una suposada superioritat moral que un dia ens fa renyar, des del balcó de casa, una mare que passeja amb un fill amb necessitats especials, i un altre ens durà a fer escarni de qui porti un braçal amb l'estrella de David. Els comportaments maximalistes dels qui es creuen en possessió de la veritat són els que fomenten la resurrecció d'ideologies que haurien d'estar enterrades al cementiri de la Història.

Les males decisions col·lectives es produeixen gairebé sempre per mala planificació. I és aquí on hauríem de pujar el llistó de l'exigència. Que cap dirigent no posi per davant d'una vida un sol vot o cadira. Que qui no tingui forces per prendre decisions dures deixi pas a qui tingui el coratge i el talent per conduir moments complicats. Necessitem que ens governin els bons. I que qui prengui decisions no sigui a cop d'enquestes a jutges de balcó, sinó que, més que mai, els líders pensin en quatre generacions i no en quatre anys, o ja no en veurem créixer cap més.