L'accident nostre de cada dia

Fa pocs dies ens assabentàvem d’un nou accident en que moria un ciclista i tres més quedaven ferits de gravetat. Aquesta és una noticia que, per la seva freqüènci,a ja no sorprèn ni quasi inspira sentiments a ningú.

I és que avui la moralitat de les nostres accions no és avaluada per principis humanitaris ni per reflexions més o menys íntimes. Avui en dia tot es remet al codi de torn i/o les normes que regeixen els nostres comportaments. Cada cop més lo significatiu és si som culpables o no des d’un put de vista jurídic. Qualsevol altra consideració es irrellevant.

Hem substituït el sacrament de la confessió de la fe catòlica, per la consulta al nostre advocat. Si l’accident no és culpa nostra, jurídicament, aleshores els morts o accidentats no són cosa nostra.

Vivim un totum revolutum d’idees i conceptes de manera que la moral, l’ètica i tots els demés conceptes que configuren el que se’n diu evolució de l’home contemporani sobre aquest maltractat planeta sigui poc menys que un eufemisme.

Resulta que anaven molt foscos, els ciclistes, i no se’ls veia pro bé. Resulta, doncs, que podrien haver anat amb una vestimenta més adient. Resulta, també, que potser no anaven en fila india, i resulta que ¿cóm és que uns tipos van amb bici per la carretera avui en dia?

Avui en dia que tots tenim molta pressa, és clar, això d’esquivar obstacles és una conya que els de trànsit haurien d‘arreglar.

Resulta, definitivament, que no sabem el que som ni el que val una vida.Potser una espera d’uns segons al seu darrera? Potser una mica d’atenció a la conducció? ¡¡Ostia!! I si els croissants es refreden? Quina merda d’esmorzar de dissabte o diumenge...

Resulta, doncs, que la culpa és d’ells i, nosaltres, ho sentim molt. Encara que no sabem el què sentim ni per què.