L'altra cara de Can Badal

Hi he anat més vegades, és clar, la meva estima pels animals i pel seu benestar no em deixava girar cua i mirar cap a una altra banda

Fa temps llegir un article del TOT que parlava de la Masia de Can Badal de Valldoreix i de la importància que tenia ja que és una de les darreres masies que conserven part dels seus camps de conreu i que a les seves parets es poden veure peces ceràmiques amb inscripcions i esgrafiats del s.XVIII, que les diverses generacions de Badals, rajolers d’ofici, havien deixat com a empremta.

La meva sorpresa, quan hi vaig anar, va ser trobar-me un espai mig abandonat amb estances exteriors brutes, rònegues, pudents i amb reixes oxidades en les quals a una hi havia un grup de cabres; a una altra, que no arribava ni a dos metres quadrats (calia enfilar-s’hi perquè des de fora no es veia res), hi havia 4 gossets bordant a tort i a dret, lligats amb cadenes (repeteixo, a dins la petitíssima estança), entre les seves femtes i amb platets d’aigua bruta; i a una última, interior i tapada (no hi deu entrar ni llum) on només se sentien els brogits de gallines i algun gall, no sé si també hi havia més aus.

Hi he anat més vegades, és clar, la meva estima pels animals i pel seu benestar no em deixava girar cua i mirar cap a una altra banda. I només he pogut descobrir que hi ha un “cuidador” que hi va de tant en tant i que diu que la seva feina és mantenir en bon estat els animals propietat d’un ex guàrdia civil jubilat que actualment viu a Aragó.

I quan li comento, sempre amb bones paraules eh, que no s’han de tenir els gossos encadenats i a la intempèrie (i menys ara a l’hivern) i que cal millorar l’estat dels habitacles on té cadascun dels animals, sabeu què em respon?       Que los ninos pobres sí que lo pasan realmente mal.

Seguiré investigant.

 

                                   

 
Comentaris

Destaquem