L’art de perdre

Perdem. Les claus, el temps, un record. Abandonem. Ens abandonen coses que estimem i abandonem o ens abandonen les persones. Aprenem a perdre.

Això venia per un bar del centre de Sant Cugat que plega després d’anys de lluites dels propietaris, a qui no conec, amb els veïns, a qui tampoc no conec. La pèrdua de La Bohèmia, una de les primeres coses que per les coincidències estranyes de la vida vaig trobar-me aquí –jo com tothom també sóc de fora– no és cap desastre.

Era un bar sorollós, vell, polsós, deliciosament nocturn. Era popular, decadent i brut. Era romàntic. Als capvespres, només enfilar el carrer se sentia la munió dels pardals ajocant-se entre les fulles verdes de la façana. M’agradava que cantessin. Que s’acabi, vés a saber quines obres faran, no és cap desastre; tampoc que l’indret del record estigui a punt de desaparèixer i més encara no és cap desastre haver perdut a qui m’acompanyava.

La pèrdua m’ha permès escriure aquesta crònica.