L’ermita de Santa Maria de Campanyà

Jo ja la coneixia, però abans que s’ensorrés la volta fa uns anys. En aquesta ocasió, que la tenien ben il·luminada, vaig poder contemplar-la amb tot detall. És una joia del segle ix o x, ja que la primera referència que se’n té és del Cartulari del Monestir de Sant Cugat de l’any 991.

Quan la van reformar, els tècnics van aconsellar que la volta no es refés perquè les parets laterals es desplaçaven cap enfora, i van calcular que l’esfondrament n’hauria sigut la causa. Actualment s’ha deixat les voltes a mig camí, molt ben acabades, i queden al descobert les bigues de la teulada, que li donen molta amplitud. La Mare de Déu és una rèplica de la que hi havia abans de la guerra, ja que l’any 1936 fou cremada l’ermita.

Documentalment, aquesta ermita és anomenada com a edifici religiós, en l’acta de consagració de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), on descriu que pel nord limita amb el terme de Santa Maria de Campanyà (1047). Un segle més tard, el 1144, a l’acte de consagració de Sant Martí de Cerdanyola també es fa constar que un dels seus límits territorials es troba amb la parròquia de Santa Maria de Campanyà.

Els primers llegats testamentaris de què es troba referència són de Guillem de Vallvidrera (1149) i de B. de Vallvidrera (1150).

El primer sector de què es té referència es troba en un certificat datat el 1258, que porta la firma d’un tal Guillem, rector de Campanyà. Hi ha una sepultura a l’església sense cap inscripció, que es calcula que era d’un altre rector, el reverend Francesc Mediani, que en el seu testament del 14 de març del 1365 disposa que el seu cos sigui enterrat a l’església de Santa Maria de Campanyà.
A l’edat mitjana, per la migradesa de la parròquia, es veu obligat a regentar la vicaria del Papiol.

El 8 de setembre del 1492 el vicari general del bisbat de Barcelona, en comprovar la migradesa de la parròquia, va decretar-ne a perpetuïtat la unió a la de Sant Cebrià de Valldoreix, i va disposar en el decret d’unió que ell i els seus successors en el càrrec havien de celebrar dues misses els diumenges i festes de precepte, una a cada parròquia, i el 15 d’agost, diada de l’aplec.

La importància de la parròquia anà minvant, de tal manera que el 1725, amb motiu de la visita pastoral, es retirà la reserva eucarística. Finalment, per decret del bisbe de Barcelona, el terme parroquial de Santa Maria de Campanyà es va repartir entre les parròquies veïnes.

Aquestes notes s’han extret de la monografia inèdita d’autor anònim: Santa Maria de Campanyà, que es guarda a Can Castanyer, propietat de la qual forma part la capella.