L’estalvi del pagès

Avui, que un treballador plegui el divendres de treballar és una cosa ja ben assumida. Però, en la nostra joventut no era pas igual. Aquest poble era eminentment agrícola. La setmana de feina començava dilluns al matí i no s’acabava fins al diumenge al migdia. Això, era setmana rere setmana. A vegades, diumenge es triaven les feines més feixugues, perquè l’horari era el més curt.

Quan arribava l’estiu, els joves poques vegades podíem anar a la platja, perquè en aquest temps era quan hi havia més feina. Els joves, però, no hi assistíem massa, perquè de petits ja ens ensenyaven a comprendre les necessitats que sempre hi havia. Unes vegades per ploure massa, altres per poc, a vegades quan ho feia ja era massa tard. I això, si no venia una mala tronada i tot s’ho emportava la pedra, tota la feina de durant un any.

El pagès té la fama d’ésser gent molt agafada, o sia, que abans no es gasta una pesseta amb la mà dreta, primer ho consulta a l’esquerra. Els pagesos del nostre temps es mantenien del que estalviaven; el gran estalvi en tot era el que els feia subsistir. Quan tenien bona collita, calia estalviar perquè l’any següent no sabien si seria igual. Si la tenia dolenta, havia d’estalviar per força. És a dir, que l’estalvi era present en tot moment.

Quant a la roba, les mestresses de la casa n’eren molt bones restauradores, ja que era normal veure un home amb els pantalons plens de pedaços i fins i tot un sobre l’altre, quedant sols la trinxa de l’originari. Les camises amb tota l’esquena apedaçada i sense no mirar-s’hi gaire si aquest no s’hi adeia. Ahir, per força, avui és la moda.