L’herència d’Eszter

A la nova seu de l’Ateneu han començat els cursos. Unes sessions prèvies permeten veure les cares que t’envoltaran i mesurar la química que t’unirà o no a qui has confiat el pròxim graó de la teva creativitat.

Al curs de narrativa ja vam fer un intent. La professora ens el va fer llegir en veu alta i no es va estalviar de posar-nos deures: L’herència d’Eszter, de Sándor Márai, primera lectura recomanada.

Pel que fa a la química, l’experiment va reeixir. Dit i fet: solucionada la inscripció, poso rumb a la biblioteca, confiant a trobar-ne un exemplar.

És curiós: si vols escriure, abans has de llegir! Per sort la novel·la està traduïda. No vull pensar en l’esforç que, a sobre, hauria estat fer-ho en hongarès. Però Márai és gairebé tan reconegut com Thomas Mann o Zweig i ha arribat a la nostra llengua.

Prestatges de novel·la, per ordre alfabètic, M-A-R: Márquez, Martínez de Pisón... Márai! Ben ordenades, les novel·les més conegudes: Divorci a Buda, La dona justa, L’última trobada... Però ni rastre de L’herència d’Eszter.

Taulell d’informació: l’ordinador diu que està disponible i és quan se’t queda cara d’“aigua a mar no trobaries”. Però l’amable bibliotecària tampoc la troba, ni als prestatges ni entre les devolucions.

Finalment, en treure un bon gruix de llibres s’endevina una ombra al fons. Allarga la mà i treu amb un gest inevitablement teatral la vertadera herència que m’estava esperant, amagada per no anar-se’n amb cap altre.

Sense poder-ho evitar, li dedico un somriure:
- Gràcies! Com et dius?
El destí no es va fer esperar.
- Eszter.