L'hèrnia inguinal

Sembla que la mania de portar un súper ampli i una súper pedalera que pesen un ou i part de l’altre, amb el temps, passa factura. Es veu que una part de la paret abdominal va rebentar i la solució proposada per la doctora era una petita intervenció quirúrgica, on es col·loca una malla que substitueix la part trencada i que aguanta els intestins perquè no vagin cap a fora.

Com que ja coneixem la dèria de la medecina convencional d'obrir-te en canal a la mínima, de seguida vaig buscar si hi havia algun remei per part de la medicina natural, l’osteopatia o l’acupuntura… Tal com ens recomanen sempre que no fem, i que tots sense excepció sempre fem, m’assec davant de l’ordinador, obro el Google i escric: “Cómo cerrar hernia inguinal sin cirugía”. De seguida veig un blog d’un italià, el Gustavo, que assegura que té un tractament per tancar l’hèrnia amb uns exercicis i em dic:

– Oriol, aquest és el teu home!!!

En el seu blog hi ha uns quants vídeos i uns exercicis fantàstics per tancar l’hèrnia en un tres i no res, fins i tot hi ha una foto seva sense calçotets d’abans amb l’hèrnia i una ja sense: un home que ensenya la titola al seu blog no va de broma.

Em miro els vídeos amb atenció i començo a treballar sense perdre un minut els exercicis. Explica que per fer-ho bé has de comprar el seu llibre, 10 €: el vull comprar ara mateix!!! S’ha de pagar amb targeta de crèdit, no en tinc: fa set anys, en plena eufòria econòmica, el Santander va considerar que era un client VIP i em va enviar una Visa Oro amb un límit de 3.000 € sense ni consultar-me. Al cap d’una setmana i mitja m’havia comprat una guitarra, un ampli, una caçadora de pell, unes botes camperes i unes ulleres de sol, i al cap de tres mesos ja ho tenia reconvertit en un préstec personal a 5 anys que em va costar Déu i ajuda de pagar. Bé, aquest és un altre tema…

Al que anàvem, li demano la targeta al meu pare per fer la compra que de ben segur m’estalviarà passar pel quiròfan i que deixarà amb un pam de nas la Dra. Sant Salvador que m’ha dit que és impossible que es tanqui una hèrnia inguinal sense operar. Faig l’encàrrec i espero amb ànsia que arribi el meu llibre.

El Gustavo és un tipus seriós i al cap de res ja tinc un mail amb un arxiu adjunt amb el seu llibre, a part m'agraeix enormement la compra i em recomana seguir exhaustivament les instruccions i els exercicis proposa, em diu que pel fet d’haver encarregat el llibre per tancar l’hèrnia n’hi va un altre de regal. I per què en vull un altre?? Em diu que té dos mètodes més. "Oju!". El primer és com curar-se de la miopia en tres mesos, l’altre, com aprendre a dibuixar en vint minuts…

Ostres amb el Gustavo, tu. Aquest home és una mina. Descarto el tema de la miopia perquè una hèrnia i la miopia a la vegada em sembla massa, ja ho faré una mica més endavant; i el tema del dibuix artístic és una assignatura pendent, nerviós com un pollastre li encarrego de seguida el mètode per aprendre a dibuixar en 20 minuts que arriba l’endemà al matí.

Més content que un gínjol amb els dos llibres m’haig de replantejar el meu dia a dia. Com que faig una bona rutina d’exercicis amb la guitarra decideixo afegir els de l’hèrnia i dedicar una part del meu temps a desenvolupar-me com a dibuixant amb el nou mètode del Gustavo.

Em plantejo què dibuixaré: una guitarra, no, estic tot el dia tocant; una figura humana, qui coi em fot de model? Un ocellet, sí, per què no? Un “periquitu” és una bona opció, corrent a comprar-ne un amb una gàbia blanca, el posarem a l’estudi i de pas ens farà companyia, em sento una mica sol. Sí, des que va començar la crisi vam enfonsar dues empreses familiars, vam perdre un pis, un cotxe, una furgoneta, uns quants milers d’euros, i tots tres germans vam perdre les respectives parelles. L’ocellet ens anirà bé. Li poso de nom Hamphry, és groc i verd, simpàtic. Li encarrego al pare la compra del pinso i a la senyora de la neteja que tregui les caquetes de la gàbia i tot plegat: jo m’haig de dedicar a dibuixar-lo.

Passen els dies, les setmanes, alguns mesos. Escales, exercicis abdominals, tècnica infal·lible de dibuix artístic, l’hèrnia segueix igual, toco millor la guitarra, el Hamphry… el Hamphry va morir. Un dia a l’estudi li vaig veure el pelatge una mica deslluït i l’animaló semblava decaigut, vaig trobar per Internet un complement proteic que havia de deixar-lo amb una energia fora de mida, vaig calcular malament, li vaig donar el complement com si pesés 5 kg en comptes de 50 g, la dosi va ser letal, què fem ara amb la gàbia?? Un desastre. Els dibuixos, terribles, els tinc penjats a la paret de l’estudi. Un alumne de vuit anys em va dir:

– La teva filla no dibuixa gaire bé, oi?

En fi, ja deia jo que d’un individu que ensenya la titola al seu blog no te’n pots fiar.