Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Creia que les casualitats solien produir-se al carrer mentre passeges i et trobes algú de qui gairebé no recordes el nom, però no, també llegint et pots creuar amb algú que és gairebé veí teu i, a més, protagonista d’una obra controvertida d’un bon escriptor. Sí, em refereixo a El impostor, de Javier Cercas, que explica la vida d’Enric Marco, aquell anarquista de la CNT i pres dels camps de concentració alemanys que només va existir en la seva imaginació.
Quan escric aquestes línies estic acabant el llibre, no dic novel·la perquè Cercas, com ha passat amb les seves altres obres, acaba perseguint i imaginant el que els va passar a personatges reals, a Rafael Sánchez Mazas en Soldados de Salamina i el Zarco (el Vaquilla), en Las leyes de la frontera. En tot cas, es llegeix amb el mateix gust que una bona novel·la.
Enric Marco, el protagonista, és des de fa anys veí de Sant Cugat i amb ell es reuneix l’autor en moltes ocasions. En una ocasió ho fa al restaurant La Tagliatella i a l’àtic on viu, tots dos situats a la rambla del Celler. Cercas és dur amb ell, tant que trasllada al lector els seus dubtes sobre si realment hauria d’haver escrit, o no, aquest llibre; però crec que també és just quan troba l’explicació de les mentides de Marc quan recorda les fantasies d’Alonso Quijano abans de convertir-se en el Quixot de la Manxa.
En les reflexions de Cercas hi ha perles conreades, frases que fan pensar i que han fet que em senti al·ludit com a autor de quatre obres imaginades, “el novel·lista sap que la ficció pura no existeix i que, si existís, no tindria el menor interès, ni ningú la creuria, perquè la realitat és la base i el carburant de la ficció”, o aquesta altra “el novel·lista sap que cal mentir amb fonament i per això es documenta a fons, per poder reinventar-se a fons la realitat”. Cercas concedeix al novel·lista la legitimitat i l’obligació de mentir, encara que no l’hi perdona a qui ho fa en la vida real, “és un vici maleït”, diu l’escriptor. Llegeixin-la, perquè val la pena.
Canvi de rumb, encara que no de tema. He anat a passejar per la rambla del Celler i ahir ho vaig fer des del passeig de Gràcia fins al passeig de Sant Joan pel carrer Còrsega de Barcelona. Mirava als personatges amb qui em creuava, guiris que fumaven a la porta d’un hotel low cost, agents urbans, botiguers d’aquí i del llunyà Orient, però, sobretot, amb personatges discrets, de vaquers i caçadora, de pashmina i bossa creuada…Fins i tot, algun avi motoritzat amb tracció elèctrica amb llicència per circular per les voreres.
I m’he preguntat, algun d’ells serà un impostor? Però he oblidat ràpidament aquestes temptacions inquisitorials del meu cap perquè eren ciutadans normals, que encara que hagin comès o hagin fet gala en la seva vida d’alguna impostura, donant gat per llebre a qui els envoltaven, el resultat no haurà estat molt ofensiu. Qui no ho hagi fet alguna vegada, m’he dit, que tiri la primera pedra.
Però he seguit caminant i he recordat el que últimament llegeixo als diaris, sento a la ràdio o, bastant menys, veig a la televisió. Sí, em refereixo a les enganyifes de cada dia, les quals acaben per esquitxar tot el sistema.
Se’n recorden de Casablanca? Hi ha una escena emblemàtica: aquella en què el gendarme Renault ordena que es tanqui el local clandestí de Ricky Blaine amb el contundent argument d’“Aquí s’hi juga!” mentre l’encarregat de la ruleta li lliura els seus guanys.
De cinema i també de debò.
Quan escric aquestes línies estic acabant el llibre, no dic novel·la perquè Cercas, com ha passat amb les seves altres obres, acaba perseguint i imaginant el que els va passar a personatges reals, a Rafael Sánchez Mazas en Soldados de Salamina i el Zarco (el Vaquilla), en Las leyes de la frontera. En tot cas, es llegeix amb el mateix gust que una bona novel·la.
Enric Marco, el protagonista, és des de fa anys veí de Sant Cugat i amb ell es reuneix l’autor en moltes ocasions. En una ocasió ho fa al restaurant La Tagliatella i a l’àtic on viu, tots dos situats a la rambla del Celler. Cercas és dur amb ell, tant que trasllada al lector els seus dubtes sobre si realment hauria d’haver escrit, o no, aquest llibre; però crec que també és just quan troba l’explicació de les mentides de Marc quan recorda les fantasies d’Alonso Quijano abans de convertir-se en el Quixot de la Manxa.
En les reflexions de Cercas hi ha perles conreades, frases que fan pensar i que han fet que em senti al·ludit com a autor de quatre obres imaginades, “el novel·lista sap que la ficció pura no existeix i que, si existís, no tindria el menor interès, ni ningú la creuria, perquè la realitat és la base i el carburant de la ficció”, o aquesta altra “el novel·lista sap que cal mentir amb fonament i per això es documenta a fons, per poder reinventar-se a fons la realitat”. Cercas concedeix al novel·lista la legitimitat i l’obligació de mentir, encara que no l’hi perdona a qui ho fa en la vida real, “és un vici maleït”, diu l’escriptor. Llegeixin-la, perquè val la pena.
Canvi de rumb, encara que no de tema. He anat a passejar per la rambla del Celler i ahir ho vaig fer des del passeig de Gràcia fins al passeig de Sant Joan pel carrer Còrsega de Barcelona. Mirava als personatges amb qui em creuava, guiris que fumaven a la porta d’un hotel low cost, agents urbans, botiguers d’aquí i del llunyà Orient, però, sobretot, amb personatges discrets, de vaquers i caçadora, de pashmina i bossa creuada…Fins i tot, algun avi motoritzat amb tracció elèctrica amb llicència per circular per les voreres.
I m’he preguntat, algun d’ells serà un impostor? Però he oblidat ràpidament aquestes temptacions inquisitorials del meu cap perquè eren ciutadans normals, que encara que hagin comès o hagin fet gala en la seva vida d’alguna impostura, donant gat per llebre a qui els envoltaven, el resultat no haurà estat molt ofensiu. Qui no ho hagi fet alguna vegada, m’he dit, que tiri la primera pedra.
Però he seguit caminant i he recordat el que últimament llegeixo als diaris, sento a la ràdio o, bastant menys, veig a la televisió. Sí, em refereixo a les enganyifes de cada dia, les quals acaben per esquitxar tot el sistema.
Se’n recorden de Casablanca? Hi ha una escena emblemàtica: aquella en què el gendarme Renault ordena que es tanqui el local clandestí de Ricky Blaine amb el contundent argument d’“Aquí s’hi juga!” mentre l’encarregat de la ruleta li lliura els seus guanys.
De cinema i també de debò.