L’ infant és fet de cent

L'infant és fet de cent. L'infant té cent llengües, cent mans, cent pensaments,cent maneres de pensar, de jugar i de parlar, cent, sempre cent maneres d'escoltar de sorprendre, d' estimar, cent alegries per cantar i comprendre, cent maneres de descobrir, cent maneres d' inventar, cent maneres de somiar. L' infant té cent llengües, però li'n roben noranta -nou. 

L' escola i la cultura li separen el cap del cos. Li diuen: de pensar sense mans, de fer sense cap, d'escoltar i de no parlar, de comprendre sense joia, d'estimar i sorprendre's només per Pasqua i per Nadal.

Li diuen: de descobrir el món que ja existeix i de cent li'n roben noranta - nou. Li diuen, que el joc i la feina, la realitat i la fantasia, la ciència i la imaginació, el cel i la terra, la raó i els somnis, són coses que no van plegades. Li diuen en definitiva que el cent no éxisteix. L' infant diu:Però el cent existeix.

Aquest poema m'inspira, em motiva, em dóna ales per a desenvolupar la meva tasca docent. Lluny d'aquesta escola frustrant i capadora que descriu el gran pedagog Loris Malaguzzi, l'escola actual, poc a poc, es va alliberant d'aquest estigma, que es va crear a les colònies obreres, on els pares anaven a treballar a la fàbrica i els nens eren educats per incorporar-se com abans millor. Cent, que podrien ser mil o milions de maneres de fer i de pensar, si tenim en compte que cada nen té la seva pròpia. Com respectar-ho? I com potenciar-ho? Només ens queda un camí als mestres d'avui en dia, conèixer a fons i estimar bojament a cadascun dels nostres alumnes per poder-los guiar cap als seus propis aprenentatges.

 Emmy Picler deia, "no ensenyis a un nen res que pugui aprendre sol". Pensem-hi.