L'interès general i l'interès local

Abraham Lincoln deia que es podia enganyar a una part de la població durant un temps però no es podia enganyar a tota la població per sempre

Estem en època de reflexió, quan falta menys d'una setmana d'una de les eleccions més importants que ha viscut la nostra recent democràcia, els pilars que semblaven infrangibles comencen a esquerdar-se i el ventall clàssic és ampliat per dues forces noves.

A Catalunya tot està canviant i ningú sembla adonar-se'n, molts han perdut la por a dir el que pensen i senten, i la resignació ja no sembla ser una opció. Els baròmetres polítics auguren els resultats més baixos dels partits clarament nacionalistes i el cinturó sembla tornar a reactivar-se.

Sens dubte és una època de canvi, però no per això hem de perdre el sentit de la política espanyola i per tant ser conscients d'allò que passa. La realitat d'avui dia és que tant Mariano Rajoy com Pablo Iglesias es necessiten l'un a l'altre com si del Ying i el Yang es tractés. Podemos, com qualsevol moviment que apel·la als instints primaris de les persones, necessita dues coses; la creació i determinació d'un enemic, ja sigui aquest el capital, l'Ibex o els bancs i les posteriors solucions "justes" i enfocades a l'interès general que ells donaran i que casualment a ningú se li hi havia acudit abans.

Dites solucions no necessiten una base teòrica ni molt menys econòmica, només d'una sèrie d'afirmacions segons les quals es restablirà la justícia al món i s'acabarà amb els problemes que actualment té la nostra societat. Apujaran salaris, es reduirà l'atur precari, es contractaran diversos cents de milers de funcionaris, s'augmentarà 60.000 milions la despesa pública i es pujarà encara més L'IRPF a les rendes altes (actualment al 56%) perquè recordem que aquest és l'enemic. Per contra, això no espantarà la inversió i es crearan milions de llocs nous de treball. Si a qualsevol economista afirmacions d'aquesta índole li semblarien si més no estrambòtiques, també s'arriba a afirmar que tot això es farà sense augmentar el dèficit sinó que per contra, es reduirà. Sens dubte, Keynes estaria molt orgullós.

D'altra banda, tenim a un altre partit que també sol parlar d'aquell interès general dels espanyols, aquell partit que diu voler el millor per Espanya però és incapaç de dimitir davant dels nombrosos casos de corrupció del seu partit, que és incapaç d'acceptar la proposta del rei per formar govern i que es queda a un racó esperant que el temps i la por al Yang facin la resta. Ho fien tot a la mobilització d'un electorat pres del temor a un govern totalment oposat.

Però el meu temor no és altre que aquell que la societat Espanyola, una societat madura que ha passat per moltes etapes històriques i temps de canvis, no pugui veure nítidament vers aquells vidres plens de soroll i fang que aboquen els extrems, la virtut de la centralitat, la virtut d'aquells que no creen enemics, la virtut d'aquells que sense demanar cadires treballen per fer del nostre país un país realment més just i pròsper, un país orgullós de si mateix i sense renunciar a Europa.

L’exemple més proper el tenim a la nostra petita vila on l’únic partit que se centra en aquest cas, en l’interès local i que les seves propostes han tingut un rerefons totalment transversal ha estat el partit taronja. Són propostes transversals, on no hi ha hagut colors i han estat recolzades pels altres partits, alguns dels exemples són: el pla integral per millorar la vida dels celíacs, la creació d’un registre de bicicletes o la lluita contra el mosquit tigre on l´únic que interessava era el benestar dels santcugatencs i la millora de la seva qualitat de vida independentment de les sigles que hi hagués darrere, sense tactismes ni estratègies.

I és que el meu temor, com deia Orwell, no és altre que no sapiguem veure que aquells que fan la propaganda de guerra, els crits i les mentides i promulguen odi, provenen invariablement de gent que no està lluitant. Perquè lluitar no és cridar consignes d'uns contra els altres, lluitar és fer que tots, des de la diferència ens sentim orgullosos del país que deixarem als nostres fills.

No deixem que uns pocs ens enganyin tot el temps, no fem que el fet de dir la veritat es converteixi en un acte revolucionari.

 
Comentaris

Destaquem