La dignitat no envelleix

Ara fa uns dies, l’Ajuntament de Sant Cugat va iniciar una campanya en favor de la gent gran amb dos objectius: conscienciar la gent més jove del tracte respectuós i preferent que mereixen aquestes persones i refermar la seva autoestima per tal que defensin llurs drets amb convicció. És en aquest sentit que vaig posar el títol de “La dignitat no envelleix” a la meva conferència inaugural de la campanya, perquè quan les persones renuncien a la seva dignitat, sigui per conformisme o per por, renuncien també a ser respectades com mereixen.

Cal tenir en compte que la manca de respecte vers la gent gran té efectes força desoladors, atès que estem parlant de persones que, conscients de la seva vulnerabilitat, tendeixen a defugir el conflicte i a optar per callar en sentir-se menystingudes. L’abisme existent entre la pensió que reben i el cost de la vida, l’assetjament immobiliari despietat, els maltractaments en l’àmbit familiar i la solitud que en molts casos marca els darrers anys de la seva vida són qüestions cabdals que ens impliquen a tots.

No hi ha res més dolorós en la vellesa que sentir-se tractat com una criatura o com una andròmina que fa més nosa que servei. Lentitud de reflexos i indefensió davant l’allau vertiginós de les noves tecnologies no vol dir ser ximple. Cada època té els seus valors, i si nosaltres som fills d’aquesta època és perquè ells, fills d’un altre temps però contemporanis de l’actual, són els nostres pares o els nostres avis. Ser vell no és cap malaltia, és un estat tan natural com ser infant o ser jove, i, per tant, tothom té dret a una vellesa digna. Si hi ha una cosa que mai no envelleix és la dignitat.