Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’art de l’espectacle consisteix en aconseguir que el públic deixi de tossir”, va dir John Gielgud. Ho llegeixo al llibre que he llegit aquest estiu de Marcos Ordóñez, “Telón de fondo”. Com sabeu ell és crític teatral, una feina que té alguns punts en comú amb la de programador. Escriu: “El públic no té temps ni diners per anar provant tot el que se li ofereix: ocupar-se de la cata i evitar confusions dolorosos per a la tripa i la butxaca, és una de les feines fonamentals de la crítica”, i jo afegeixo, del programador.
Per al programador, escollir una sèrie d’espectacles és renunciar a d’altres. Escollir, fer una programació d’espectacles és aconseguir que el públic d’un funció, tractat com un nosaltres, en primera persona del plural, no li vingui em cap moment ganes de tossir, de moure’s de la cadira, que trobi l’espectacle etern, que no tingui ganes de tornar a aquell espai, etc.
Peter Brook va dir una gran veritat: “Una pel·lícula dolenta no és mai tant llarga ni insuportable com un espectacle dolent”. Si un espectador surt insatisfet, que no és el mateix que no agradar-li, d’un espectacle, està més temps a tornar a veure un espectacle en directe que una pel·lícula, per tant, em d’anar molt en compte a l’hora de programar.
Stanislavski deia que l’espectacle ha d’”atrapar la vida de l’ànima”. Nosaltres programem per alimentar aquesta ànima, perquè l’espectador enriqueix la seva part espiritual, perquè sumi riquesa cultural, perquè es formi com a ciutadà, perquè sigui més feliç, en definitiva.
“El teatre és un del millors llocs on ‘estar’ quan hi ha art, diu Ordóñez, i el pitjor del món quan no funciona. El mal teatre (l’espectacle dolent) resulta físicament insuportable, una tortura semblant a escoltar música distorsionada”. És el paradís quan hi ha química, comunió, qualitat, i l’infern, quan tothom es posa a tossir.
Tot l’equip del Teatre-Auditori, amb el Gerald Fannon com a programador, esperem i desitgem que amb els 30 espectacles, varietats i per a tots els públics que us hem preparat per a la programació de setembre 2011 a gener 2012 no tossiu en cap moment, i sigueu el màxim de feliços.
Segueix a @PTugues al twitter
Per al programador, escollir una sèrie d’espectacles és renunciar a d’altres. Escollir, fer una programació d’espectacles és aconseguir que el públic d’un funció, tractat com un nosaltres, en primera persona del plural, no li vingui em cap moment ganes de tossir, de moure’s de la cadira, que trobi l’espectacle etern, que no tingui ganes de tornar a aquell espai, etc.
Peter Brook va dir una gran veritat: “Una pel·lícula dolenta no és mai tant llarga ni insuportable com un espectacle dolent”. Si un espectador surt insatisfet, que no és el mateix que no agradar-li, d’un espectacle, està més temps a tornar a veure un espectacle en directe que una pel·lícula, per tant, em d’anar molt en compte a l’hora de programar.
Stanislavski deia que l’espectacle ha d’”atrapar la vida de l’ànima”. Nosaltres programem per alimentar aquesta ànima, perquè l’espectador enriqueix la seva part espiritual, perquè sumi riquesa cultural, perquè es formi com a ciutadà, perquè sigui més feliç, en definitiva.
“El teatre és un del millors llocs on ‘estar’ quan hi ha art, diu Ordóñez, i el pitjor del món quan no funciona. El mal teatre (l’espectacle dolent) resulta físicament insuportable, una tortura semblant a escoltar música distorsionada”. És el paradís quan hi ha química, comunió, qualitat, i l’infern, quan tothom es posa a tossir.
Tot l’equip del Teatre-Auditori, amb el Gerald Fannon com a programador, esperem i desitgem que amb els 30 espectacles, varietats i per a tots els públics que us hem preparat per a la programació de setembre 2011 a gener 2012 no tossiu en cap moment, i sigueu el màxim de feliços.
Segueix a @PTugues al twitter
