La intempèrie

Tenir dues aplicacions d'habitatge al mòbil, mirar-les compulsivament, algun dia hauran de baixar, pensar. Tenir 32 anys,35, 42 anys, viure a casa els pares. Sentir-se frustrada, però qui pot pagar els lloguers. Voler viure amb la parella, però qui té una entrada per un pis, buscar, «ideal parejas», ideal parelles.... de formigues, penses. Quedar amb els amics, dos a Rubí, un a Manresa, dos més enllà, tots volen tornar, parlar d'habitatge, enfadar-se, és EL tema.

I això sí que trenca famílies i vides i tot, penses. Tenir un fill, pagar l'escola bressol, 400 'pepinos' al mes, que està tarifada, diuen. Voler-se separar, però clar, et vas reduir la jornada per cuidar la canalla i no hi ha lloguer que en vulgui saber res de la vida pràctica. I si aguanto? I si aguantem? Tenir una pensió no contributiva, que et pugin el lloguer, anar a viure amb la filla que ja en té prou amb el seu. Tenir família i una ordre de desnonament per impagament, a l'Ajuntament diuen que no hi ha pisos d'urgència, que hi ha llista d'espera, doncs puntada a la porta. No em quedaré al carrer, et dius.

La regidora d'habitatge diu a la ràdio que qui no es pugui pagar el lloguer que marxi a Rubí, m'agradaria veure la casa que té, que fa una dècada que viu de ser regidora d'afers socials, et dius. Quins nassos. Mires l'aplicació del mòbil.

Quinze graus a dins de casa. Una casa d'estiu i sense fonaments, la humitat de Collserola i a veure qui és el bonic que omple el dipòsit de gasoil a final de mes. La desregulació dels mercats té forma de fred als peus. Per no deixar-les a la intempèrie, a casa, alimentes esperances. Potser aquest any, al final, entre tots, els farem fora a aquesta gent.