La mort de mossèn Jacint Verdaguer

Fill d’una família pobra, cursà la carrera eclesiàstica en el seminari vigatà, compartint les tasques escolars amb les de pagès i ensenyant a llegir i escriure els nois d’una masia. Des de noi trobà els consols inefables i dolços de la poesia. Era llavors que, imitant el Rector de Vallfogona, escrivia quartetes tan ingènuament modestes com la següent:

“Poeta y fangado só,
fent en tot feyna tant neta,
que fango com un poeta
y escrich com un fangado”.

Però la influència dels Jocs Florals restaurats de fresc havia d’imprimir en la seva musa una nova direcció més literària i de bon gust.

Quina sorpresa a Barcelona, en la festa de maig del 1865, en veure avançar-se a recollir un accèssit i un premi un jove de vint anys. I els versos, en què cantava als minyons d’en Veciana i la mort d’en Rafael Casanova, plens de perfum del tercer, amb una fraseologia popular, castissa, franca, que pugnava amb els arcaismes i artificis floralescs, eren el viu retrat del poeta! L’any següent, nou i assenyalat triomf… i després set anys seguits sense concórrer a la festa de la poesia catalana. Voleu saber el perquè? Al seminari de Vic era mal vist que un estudiant de capellà anés a Barcelona a guanyar premis. En aquella època, concebí ja el seu gran poema L’Atlàntida.

Per fi l’estudiant cantà missa, i ho féu en una pobra ermita: el bisbe l’envià de coadjutor a la parròquia rural de Vinyoles. Fou un sacerdot model, creient, fervorós, ple de fe i convenciment, caritatiu i modest i, ja des de llavors, pogué desplegar a tot plaer ses ales de poeta.

Nous premis aconseguits en els Jocs Florals prepararen l’èxit de son gran poema, refet en els viatges que per mar, en qualitat de capellà d’un dels vapors del marquès de Comillas, realitzà per atendre el restabliment de la seva delicada salut. En aquells viatges veié món i s’eixamplaren els horitzons del seu esperit. Per fi la literatura catalana tenia son poema èpic, que en breu passava les fronteres i era traduït a diferents llengües europees i elevat arreu per la crítica com una obra mestra.

Després vingué Canigó, menys genial que L’Atlàntida, però tal volta superior a ella pels primors de la forma. I a continuació, Idil·lis i cants místics, d’una enlairada inspiració religiosa, i les Cançons de Montserrat, i la Llegenda de Montserrat, i l’aplec de poesies Pàtria, d’una virilitat i fermesa d’accents no assolida per cap altre poeta de la Terra, i els seus Cants religiosos, i son Lo somni de Sant Joan i son Jesús Infant, i els seus llibres de prosa Excursions i viatges i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, i son Roser de tot l’any, i son Salteri franciscà, i son poema de Sant Francesc, i son poema de Santa Eulària, i ses Aires del Montseny, i ses Cants del Calvari, tantes i tantes obres, i, ja postrat en el seu llit de mort, ses admirables Flors de Maria…