La muntanya ens fa millors

Aquest any se celebrava la 36a edició d’aquesta mítica cursa on s’havia de recórrer 81,4 km en menys de 24 hores superant un desnivell de gairebé 6 km. Ja fa anys que la llista d’inscripcions supera amb escreix els tres mil corredors que finalment poden participar.

Molts dels meus amics o coneguts, i ja no dic familiars, em diuen que estic “sonat” per fer aquesta barbaritat per no res. No és fàcil d’explicar. I segurament els motius pels quals els fa cadascú dels tres mil participants siguin diferents, tot i que penso que hi ha una sèrie de trets comuns per a tots.

La primera vegada acostuma a ser per complir “una promesa”. Per dedicar a algú que tot l’esforç i patiment que representa arribar a Montserrat té un sentit. O per demostrar-se a si mateix que és capaç d’aconseguir importants reptes personals. Aquest esperit de superació i sacrifici després s’utilitza en els problemes i entrebancs que la quotidianitat ens ofereix cada dia.

Però el que enganxa de veritat són detalls com veure la cara dels corredors durant la cursa, o com s’ajuden els uns amb els altres. Sobta comprovar que gent absolutament desconeguda es fa costat com si es coneguessin de tota la vida. Veure els corredors plorant d’emoció en arribar a Montserrat és una de les sensacions més emocionants que he viscut mai. Hi ha corredors que s’han de treure les bambes i arriben amb xancles perquè ja no poden suportar el dolor de les ampolles. Però arriben.

Jo intentaré seguir participant, per un motiu, el meu motiu, que serà igual o diferent dels dels altres, però que penso que a tots nosaltres ens fa una mica millors. Després agafarem el cotxe i deixarem de ser corredors per transformar-nos en conductors, i potser ens escridassarem com bojos per un stop mal interpretat. Aquests dos conductors s’escridassaran quan hores abans eren com germans a la muntanya.

Potser hauríem d’anar més a la muntanya, o no sortir-ne mai...o dur-la sempre a sobre.