La pedra del Monestir

Any 1210. Mestre Arnau Cadell va rebre, ja fa més de quinze anys, la confiança de l'abat de Sant Cugat per a la construcció d'un nou i magnífic edifici monàstic, que reflectís el seu poder i senyoria. Un edifici que competís en bellesa i monumentalitat amb els altres grans cenobis catalans i francesos. Cadell emprengué la construcció del tercer edifici monàstic: el primer havia aprofitat antigues edificacions visigòtiques, i el segon, pre-romànic, es veia ja petit i poc vistós.

Mestre Cadell, l'ensems arquitecte i escultor, ha dissenyat un ambiciós edifici, i posa mans a l'obra. Ell mateix, però sobretot el seu equip, van donant forma al monumental edifici. L'exigència del mestre, quant a formes arquitectòniques i delicadesa de l'escultura, seran ben paleses 800 anys després.

Les seves obligacions són artístiques i de gestió: ha de retre comptes davant el paborde major, i això no és pas banal. El monestir és ric i poderós, però els diners no s'han de malbaratar.

La principal despesa és, és clar, el material: la pedra, necessària en quantitats ingents, i que, a més, ha de ser treballada pels picapedrers. La més noble, es portarà des de Montjuïc, a Barcelona, i serà per als capitells, després policromats; la més forta, de Girona, per a les columnes; la més tova i barata, per al cos de l'edifici, de la pedrera local de Campanyà. Barata i fàcil de treballar.

Vuit-cents anys després, sabem que aquesta pedra no és prou forta i cal consolidar-la, perquè es degrada molt més que les de Barcelona i Girona. Els restauradors actuals han de cuidar la pedra que Mestre Cadell va col·locar llavors. I és que el monestir és de pedra, però no tota la pedra és igual de dura...