La por

Tant se val que obris la premsa local, la internacional, la premsa editada a Barcelona o la que s'edita a Madrid, perquè s'hi parlarà del coronavirus. He de confessar que fa setmanes pensava que en fèiem un gra massa, que, en realitat, tots patíem del virus de la por, més que no pas del coronavirus. Ara ja no ho tinc tan clar.

El President del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, va usar el terme "setmanes dures" a la roda de premsa d'abans-d'ahir, quan es va referir al que ens espera les setmanes vinents. Certament, la multiplicació dels contagis fa por, tenint a més en compte que és un virus, l'arribada del qual hem anat seguint en directe. Un virus de la Xina, d'un país llunyà, diferent, que s'acostava a Europa. I a partir d'aquí, el virus de la por ha anat fent la seva feina.

Tant és que els índexs de mortalitat no s'acostin ni de bon tros als de la grip comuna. El coronavirus ens ha inoculat una por que fa que hàgim corregut al supermercat, de manera que molts prestatges hagin quedat buits.

Hem de tenir por? Ens hem d'alarmar? Què hem de fer? A aquesta darrera pregunta, la resposta és òbvia: seguir les recomanacions de les autoritats sanitàries. Però el dubte raonable és fins a quin punt les nostres pors tenen fonament.

La supressió del Mobile semblava exagerada. Ara ja no ens ho sembla tant. Costa trobar aquest punt mitjà entre la tranquil·litat i l'atenció, entre no alarmar-se més del necessari i no caure en un optimisme irresponsable. Però, com sempre, tots reaccionem diferent i com podem. La por és un dels sentiments més irracionals i també més humans. I la por col·lectiva pot ser més perillosa que cap epidèmia de coronavirus.