Les colònies escolars

El seu promotor fou Walter Biou, nascut a Zuric; va impulsar aquest moviment i al cap d’onze anys aquest traspassà les fronteres i arribà al nord d’Espanya, al poble de San Vicente de la Barquera (Cantàbria); eren promogudes per la “Institución Libre de Enseñanza”. En pocs anys van agafar una bona difusió que va alertar amb preocupació l’àmbit legal; es va treure una Reial Ordre el 26 de juliol del 1892 que recomanava promoure-les, però el pressupost que l’havia d’acompanyar era tan just que els resultats foren molt limitats.

En els Països Catalans se n’organitzaren a finals del segle XIX; tingueren un gran ressò durant els primers trenta anys del segle XX. L’obra que s’ha de destacar fou la dels ajuntaments de Girona, Palma de Mallorca, València i Sabadell; el de Barcelona fou el que tingué més interès històric, tant per la seva quantitat com per la qualitat, ja que fou un model per als Països Catalans.

El 1906, Hermenegildo de los Ríos, del partit radical, va proposar a l’Ajuntament barceloní crear un servei de colònies per a escolars de la ciutat, que s’aprovà ràpidament, i durant el mateix any es realitzaren tres colònies per a nois i tres per a noies.
El 1914 es va crear l’Escola del Bosc, la primera a l’aire lliure, que s’integrà a la Comissió de Colònies. El mateix ajuntament va absorbir la Comissió de Cultura el Servei de Colònies, i va instituir organismes paral·lels, com els Banys de Mar el 1918 i les Semicolònies de la Platja el 1921.

L’ajuntament barceloní encarregà al Dr. Lluís Sayé i Sempera, director del Servei d’Assistència Social dels Tuberculosos de Catalunya, un estudi sobre la malaltia a les escoles municipals, fet que representà un avenç social per la seva preocupació per la problemàtica infantil. Aquest estudi va donar a conèixer les pèssimes condicions físiques dels fills de la classe obrera de Barcelona. S’arbitraren noves fórmules per augmentar el nombre de nois i noies que poguessin gaudir d’aquestes colònies. A la platja de Calafell s’hi va establir la Colònia Vilamar, l’any 1922. Al costat de la població es va construir una espècie de ciutat infantil amb dotze viles independents, envoltades de jardins. S’organitzà quelcom semblant a una república infantil amb una cabuda de 300 escolars, i s’aconsellà l’expansió d’aquest tipus d’experiència.

Primo de Rivera, amb el seu cop d’Estat, va frenar no sols el desenvolupament d’aquesta activitat, sinó el seu Servei.
Els polítics dirigiren aquesta activitat en altres direccions. Ells volien que es realitzés un intercanvi de colònies entre Madrid i Barcelona per enfortir els llaços entre les dues capitals a través dels infants. Així ho cantaven a Saragossa en honor dels infants madrilenys:

“A conquistar Barcelona
van los niños madrileños
lo que no hicieron los grandes
lo lograrán los pequeños.”

El Servei de Colònies no es va tornar a reprendre amb força fins a la caiguda de Primo de Rivera.