Les coses ben endreçades de Marta Ballvé

“Era de dia, d'hora, un matí de diumenge, la claror ho inundava tot i la llum, quasi blanca, de tan clara que era, feia possible copsar tots els matisos, les fulles dels arbres dels costats de la carretera per on circulava feien pampallugues i jugaven a fet i amagar amb el sol, que lluïa alt. Estava lliure de presses, podia copsar tota la bellesa de la creació de l'esteticisme de Marta Ballvé...".

Me'n vaig anar directament al treball de Louise Bourgeois i les seves cases-persona, no parlo en cap cas de manca d'originalitat en el treball de Ballvé, doncs per a mi l'immens llac de les idees i les formes sempre, sempre, és sencerament a l'abast de la mà de tothom, i com no pot ser d'altra manera, sempre per descomptat, és possible la revisita de la mirada d'una ànima creativa, que en pren i se serveix de coses i imatges, les quals l'han nodrit en el passat i que en un tant per cent molt gran dels casos, aquesta remirada o revisita no n'és ni conscient d'haver-les vist abans de fer-les servir o no és ni conscient de la seva existència prèvia. Aquesta és la màgia dels símbols compartits.

Aquests símbols i formes jo els veig simplement surant en el mar comú de les idees i l'autor/a els fa aflorar a la superfície visible de les coses vives. Com els fils que imbriquen, que enllacen i se superposen, el treball de Ballvé també creix -com tots- a sobre de fils i estructures prèvies, aportant-hi la seva genuïna visió, intuïda només, la majoria de les vegades, de veritats immutables que prenen la forma i estètica dels temps en què viuen. La imbricació dels fils d'una idea no deixa de créixer mai, enllaça discursos i superposa imatges. La feinada de cada artista que segueix un fil de pensament és que la seva aportació no hi faci cap nus i en pugui desfer d'altres, el treball exposat en aquesta mostra no embolica la troca gens ni mica i esclareix la madeixa de tal manera que esdevé una punta de coixí preciosa.

La instal·lació de la casa i l'arbre al mig (jo he decidit anomenar-la així) de l'entrada a la mostra em parla de l'imprevist, de la sorpresa. La casa com a al·legoria del que construïm, sòlid de vegades... Pot ser trencada la seva estructura, havent d'acollir al seu bell mig un arbre que trenca l'harmonia, el sostre i els fonaments, però que tot i això, forma part activa d'aquella casa, d'aquell instant... És feina nostra fer que l'arbre hi sigui un destorb, un element de ruptura amb l'entorn o saber integrar-lo i fer que esdevingui una bonica realitat.

Carmen Martín Gaite i les seves "Retahilas", un personatge de la novel·la deia que "un no pot estirar només un fil d'un cabdell a dins d'un cistell sense que en surti enredat amb d'altres". Aquesta frase em va acompanyar de forma tossuda tota l'estona que vaig ser al seu món. Fils de colors que entreteixeixen totes les seves obres com a fil conductor, altre cop la paraula "fil". Fil narratiu, fil conductor, fil d'argument, fil que imbrica i enllaça tot. Fil que és la teva història, la meva, la d'ells... no hi ha tan sols una experiència en l'obra de Ballvé, hi ha diversitat i conjunt de superposicions narratives.

Madeixa de llana enredada amb fils de colors, botons i estris de costura. La feina de l'artista és ordenar aquest calaix on l'inconscient col·lectiu i té barrejades penes, alegries, indecisions, crits, engrescaments súbits, amors... Ballvé va estirant el fil i surt primer un fil de color negre el qual esdevé en un botó de nacre en anar traient-lo del cistell, ara és un perlé gruixut color de caramel... una mica més tard un preciós fil de seda, color turquesa, que en faré de tot això? Es pregunta l'ànima sensible de l'artista... En fa art. I esdevé un discurs que parla de la diversitat i com acollir-la. Preciós.

51 obres pictòriques, la majoria d'elles en tècnica mixta sobre fusta i en diversos formats i 8 escultures.

Fràgils casetes que acullen diverses experiències. Casa com a sinònim d'estructura i solidesa, com tot a la vida n'hi ha de més grans i segures, però això no vol dir que no es puguin trencar... és molt interessant en aquest punt pensar en la seva instal·lació-escultura "la casa i l'arbre al bell mig" que anomenava abans. Si deixem divagar una mica la nostra imaginació i sentim el patiment d'aquella "casa-estructura" per acollir l'imprevist o element de ruptura (arbre) ens emocionarà la seva expressió plàstica fins a les llàgrimes.

També el seu discurs ens parla de tensió entre el "dins" i l'"afora", sempre. Una lectura ràpida com a espectadors del seu treball exposat podria ser la tensió que sempre existeix entre les idees, persones, situacions i reptes que són "afora" del nostre mapa mental. Aquestes tensions truquen insistentment en molts instants a la casa de la nostra ànima per formar-ne part. Tant se val fer ulls clucs a les realitats ignorades que són afora, hi són, no marxaran... Són els nostres interrogants en moltes ocasions, que com a mosques pesades, en espantar-les amb la mà i fer-les fora, tornen i tornen amb el seu brogit a fer-nos saber que són allà, donant voltes sobre el nostre cap. El lliure broll creatiu de Ballvé ho representa amb magnificència i executa plàsticament la fantàstica bellesa d'aquesta tensió.

Intueix Ballvé que les cases "no s'acaben mai" -com diu un amic- i construeix cases on l'èpic enfrontament i dualitat entre ésser "acabat" -finit, com tots voldríem, tot cal dir-ho- es trastoca en el moment en què l'existència posa al nostre camí o al jardí de casa, aquella forma o cosa lletja, o molt bonica -ja sabem que això és totalment subjectiu- i es dóna l'instant de rebutjar-la o assumir-la. D'aquesta tensió parlo.

Se serveix d'elements d'expressió molts cops naïf i s'expressa amb una paleta de colors sobris que ajuden l'autora a no distreure l'espectador del seu discurs narratiu. A mi personalment m'arriba molt endins de l'ànima la seva expressió.

A l'ombra fresca de la nostra reflexió podem meditar sobre el treball de Marta Ballvé. I l'artista ens acompanyarà segur a una clariana dins de bosc del nostre pensament on tot esdevindrà metàfora i ens ajudarà a interpretar i comprendre millor la calidoscòpica realitat.