Les flaires dels mots

Els carrers de Sant Cugat fa temps que han perdut aquell sabor que tenien de poble, per més que a les façanes de certes cases encara mantinguin amb orgull els seus mots escrits sobre rajoles de ceràmica; cal Perolet, cal Tartraner, cal Cavallu, cal Magarola...I així força més. Tots formen part de la mateixa història. La del poble quan encara era poble i la gent ens coneixíem tots. L’un que si era de cal no sé què, i l’altre de cal no sé quants. Alguns amb mots ven curiosos: cal Cagamisses, cal Lleganya, cal Bolet. Amb el mot es podia anar per a tot arreu, i érem reconeguts!

Avui la gent en prou feina ens coneixem, alguns només de veure’ns passar, i poc o gens del que fem ni qui som. Posar la rajola, la de cada un enganxada a la façana del bloc de pisos on vivim avui seria impensable. Sí ja ho sé, tenim les bústies a l’entrada de casa amb els nostres noms, però no és el mateix. Són anònimes, fredes, i sovint plenes de paperassa molesta, si almenys portessin la nostra fotografia enganxada... Jo sóc de cal Canyisser, i vostè?

Confesso que m’agrada la tradició de les rajoles, si bé reconec que avui tindríem un problema, on enganxar-les. Les cases ja no hi són. Casa meva era una petita caseta, al carrer de Sant Martí, avui és un bloc més del carrer. On fa anys hi havia la casa dels pares, avui hi ha una pila d’habitatges anònims sense rajoles ni històries al darrere.

Per això, cada cop que veig la rajola de cal Temerari, aspiro tant fort com puc, i m’omplo els pulmons de la flaire de la verema, ho recordo com si fos ahir. O la flaire de cal Tano, el forner del carrer del Xerric, llonguets com aquells mai més n’he tornat a menjar. I què dir del carrer Major, la flaire de cal Liro, pega dolces i regalèssies.

Em pregunto, al pas que anem, quines flaires recordaran els nostres fill el dia de demà. Per si de cas, he pensa de deixar-los la rajola dels seus orígens per si la volen posar.