Les lleteries d’abans

L’alumini, però, es va anar introduint a totes les llars. La lletera per anar a cercar la llet i el setrill per posar l’oli eren d’aquest metall.

La llet calia bullir-la i es comprava a les mateixes vaqueries o en establiments als quals la subministraven. Un entranyable anunci d’una vaqueria de la vila anunciava que “Es muny a la vista del públic”, jo recordo que en un establiment molt conegut nostre també munyien davant dels clients amb una olla de la vaqueria, però el que no sabien els clients és que abans de munyir ja hi tenien dins l’olla el líquid per batejar-la.

Recordo que en temps de la guerra, a la lleteria on em feien anar a buscar la llet, abans d’obrir l’establiment, la mestressa mirava la cua de gent que s’esperava que obrissin, des de dalt del balcó. No ho feia amb mala intenció, solament s’assegurava perquè ningú es quedés sense el líquid blanc. A casa meva sempre es queixaven que la llet cada vegada era menys espessa i que al bullir-la no feia gens de nata a sobre. A mi sempre me la venien del gerro de sobre del taulell, però a un altre vailet que anava davant meu la venedora li va preguntar de quin gerro la volia si del de dalt del taulell o del de baix, perquè el de baix valia cinquanta cèntims més per litre. Aleshores jo vaig restar ben confós: és que hi havia els mugrons de la vaca de més d’un preu?

En una de les dues torres de Can Blanquet, cap al final de la guerra, hi havia un grup d’oficials de l’Estat major rus, i aquests senyors es feien els iogurts ells mateixos amb la llet que els portaven a domicili. Aquests senyors estaven molt enfadats perquè, pagant el preu que tingués la llet, els iogurts mai els sortien bé, perquè la llet era poc espessa. Nosaltres els servíem els productes de l’hort i del camp i van preguntar a la meva mare si els podien resoldre aquest problema. Com que una veïna tenia dues cabres, els vàrem proporcionar llet de cabra. El que no vàrem saber mai és si finalment pogueren menjar iogurt.

Els atuells que fèiem servir per anar a cercar la llet eren normalment la típica lletera d’alumini o bé algun gerro de vidre. Un dia, esperant a la lleteria que em toqués el torn, davant meu hi havia una nena que portava dues lleteres. Quan li va tocar el torn va dir a la lletera: “La mare m’ha dit que en aquesta hi poseu la llet i en aquesta altra hi poseu l’aigua”.
Durant aquell temps la religió no era permesa, però els batejos eren el plat del dia entre la llet, el vi i el carbó.