Linguofília (2)

Me parieron dos vientres distintos, fui arrojada

al mundo por dos madres, y en dos fui concebida,

y fue doble el misterio, pero uno solo el fruto

de aquel "grandioso" parto.

Hay dos lenguas adentro de mi boca,

hay dos cabezas dentro de mi cráneo:

"se aman" sin cesar dos "seres" en mi cuerpo,

"y en mi pecho" dos hombres luchan por "un solo amor".

M'he pres una gran i laxa llicència per transformar aquest meravellós poema del poeta xilè Gonzalo Rojas a la meva manera... Perquè puc dir així com m'estimo el castellà, l'idioma que vaig aprendre a l'escola, i a la família materna, en què llegeixo sovint, el que predomina en la meva vida professional, el que és omnipresent en la meva quotidianitat, en fi, l'idioma que coexisteix, en pau dintre meu, amb la meva llengua materna, petita, pobra i menystinguda llengua...

I ho faig perquè no vull renunciar a cap d'elles. Una no corre perill, la parlen milions de persones... a Espanya i a Amèrica. Es divulga en poderosos mitjans de comunicació. L'altra, en canvi, encara es debat entre la supervivència i l'extinció... com quan jo era jove i vaig aprendre-la a escriure-la quasi d'estranquis.... La bona voluntat d'un mestre com en Joan Badia, avui alcalde de Callús, m'hi van ajudar.

Fa 23 anys que visc Sant Cugat, i hi ha paraules que jo sempre feia servir i que ja ningú no entén: "d'esma", "borni", "pebràs", "escanyolit"...

Boris Pahor, supervivent del nazisme, de 106 anys, de Trieste bressol de cultures, que he visitat uns quants cops i admiro, avui italiana, abans austríaca-, diu: "Si us plau, no renunciïs mai als teus orígens, a la teva llengua ni al teu nom".