Linguofòbia

- Buenos días, ¿qué desea?

- Doncs una amanida i una aigua.

- ¿Algo más?

- No, gràcies, de moment res més.

- ¿Quiere que le traiga pan?

- Vale, pues tráigame un poco de pan.

- Muy amable, gracias.

- A usted.

Em pregunten en castellà. Contesto en català per veure si m'entenen. M'entenen, però em responen en castellà. I em passo al castellà, perquè em fa sentir incòmoda seguir insistint.

Això succeeix cada dos per tres a Sant Cugat. No té lògica que canviï, si l'altre m'ha entès i és la meva llengua, però un sentit de l'educació m'empeny a desistir.

Potser aquella persona no domina prou el català, penso, o potser no li dóna importància, perquè considera que està a Espanya i jo tinc l'obligació de conèixer el castellà i ella no té cap obligació de conèixer el català. És així.

Hi ha bars al poble en què els cambrers parlen només castellà. També botigues. Pots adreçar-te a les dependentes en català, i no et miren malament, només faltaria, però elles no canvien el seu idioma. I a vegades es tracta de gent que fa anys que viu a Catalunya.

Poques vegades em trobo en la situació que algú que és castellanoparlant d'arrel fa l'esforç d'adreçar-se'm en català. I, quan m'hi trobo, com ho agraeixo! Com a deferència cap a mi, aquella persona, bé o malament, tant se val, ha fet un intent d'empatia i una demostració que considera valuós un petit idioma com el meu.

Sé d'un despatx d'advocats que fa totes les comunicacions en castellà, tot i que el propietari és catalanoparlant. Si un client se'ls adreça en català, per telèfon o per correu, li contesten en l'idioma peninsular. Tenen fòbia al català. Consideren que és de poca categoria.